El Palau de la Generalitat va ser l’escenari d’una trobada el dia de Reis d’un acte que corroborava que, per més que passi el temps, canviïn els presidents, i es parli de nous aires, el provincianisme més carrincló segueix tenint màniga ampla i porta oberta a les institucions. El president, Carles Puigdemont, es va trobar al Pati dels Tarongers amb divuit catalanets amb els que comparteix cognom.
Sí, així, com si es tractés d’aquelles recepcions que feia l’ex-Rei Joan Carles I amb espanyolets que feien anys el mateix dia que ell. Pot ser per megalomania, per estar mal aconsellat, o per deixar-se portar per l’esperit de la barretina més casposa, però el cas és que Puigdemont va protagonitzar un acte que no casa en absolut amb el discurs de nova política, de política del segle XXI, de presidència popular i propera, que des de Palau s’esforcen en transmetre des que va arribar al càrrec.
I és que una cosa és que el president es trobi casualment, en una visita institucional a un municipi, amb un jove que es diu Carles Puigdemont i es faci una fotografia amb ell, i una altra molt diferent convidar els Puigdemont de Catalunya al Palau per a major glòria d’un president que acaba d’arribar i, segons diu, vol marxar en breu. L’esdeveniment era més propi de la monarquia marroquina o d’una presidència com la russa, que d’un càrrec que intenta passar a la història per fundar un estat modern i del segle XXI.
