Nous veïns

Va començar sent un misteri. Als baixos de casa, just en el local on abans es venien sense gaire èxit articles de dentistes destinats a torturar clients amb mal de queixal, estaven fent obres. Per un moment, els veïns més afectats ens vam preocupar i no només per la pols constant i el soroll de setmanes, tant de martells picant com de la ràdio a tot drap. El temor principal era que, tal com estan les coses al barri, els únics negocis que aconsegueixen sobreviure són els massatges amb final feliç de xineses amb ungles molt llargues i faldilla molt curta. Tres mesos després el misteri s’ha desvelat i no hem de patir més. Sota casa tindrem la seu dels republicans barcelonins i la previsió és que obrin a finals de mes.

La notícia ha corregut com la pólvora. El vicepresident de l’escala, suposo que independentista de cap a peus, està entusiasmat perquè juntament amb el casal cupaire La Cruïlla –ara en obres- complementaran l’oferta sobiranista del barri i ens donaran més pedigrí. Que hagin molestat la resta amb soroll i brutícia fins i tot els caps de setmana és pecata minuta per a ell i entenc que hagi respost a les queixes amb l’entusiasme del convençut que la pàtria ho justifica tot. Jo, directament afectada pels estralls de la reforma, he optat per queixar-me al responsable i estic molt satisfeta de la resposta: per rescabalar-me de les molèsties em convidaran a la inauguració de la seu i em permetran saludar l’Oriol Junqueras. Des d’aleshores no puc dormir dels nervis.

Em provoca una gran emoció imaginar trobar-me en un futur pròxim l’Alfred Bosch quan baixi a tirar la brossa. La distinció que la seu d’ERC donarà a la finca és indiscutible i si a sobre puc sentir des del cel obert els acudits de Bosch que ningú entén menys jo mentre cuino, encara serà millor. El que no acabo de tenir clar és si els nostres nous veïns republicans, representants de la Barcelona del no des que Ada Colau va preferir festejar amb els socialistes, s’han adonat que compartiran paret mestra amb un putiferi xinès sota l’aparença de saló de bellesa. Espero que ara que gaudeixen de solvència econòmica, hagin optat per insonoritzar la seu i comprar un rètol ben vistós perquè la militància no s’equivoqui de porta.

Acostumo a trobar-me el líder republicà barceloní al matí. Ens creuem sovint a l’alçada del carrer Escudellers i no tenim ni esma de saludar-nos més enllà d’un lleuger parpelleig de tan clapats que estem els dos. Per cert, com es nota que ERC ha millorat amb el temps i amb les responsabilitats polítiques de govern: ara el seu líder va a peu al consistori i no aparca el cotxe sobre la vorera ni amenaça el guàrdia urbà com feia la Pilar Rahola quan encara no havia trencat el partit per fundar –visionària ella i visionari l’Àngel Colom- el Partit per la Independència. Tornant a Bosch, estic contenta perquè ara també me’l trobaré els vespres i espero poder saludar-lo com cal i es mereix perquè tots dos estarem més desperts.

Aprofito l’avinentesa que em brinda aquesta plataforma per demanar als republicans que mirin de no cantar Els Segadors cada vegada que acaben una reunió, sobretot si és a hores intempestives. La raó és ben senzilla: les parets de l’edifici són tan fines com una compresa extraplana i, si ja sóc al llit quan comencen a entonar l’himne, em desvelaré de l’emoció que m’envaeix cada cop que el sento cantar a algú que no desafina i que se sap la lletra sencera. I un últim consell per si algun dia no saben què fer en acabar l’extenuant debat polític: el saló de bellesa xinès no és l’únic lloc del barri per confessar-se. Just a l’altra banda hi ha una congregació cristiana oberta a tots els veïns pecadors, siguin vells o nous.

(Visited 46 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari