A Espanya hi ha uns 1.000 concursos de persones físiques cada any. Aquest procediment judicial, conegut com a llei de segona oportunitat, existeix en molts altres països europeus, on s’utilitza molt més sovint. Per exemple, a Alemanya i a França es presenten cada any més de 100.000 concursos de persones físiques. És que potser els alemanys i els francesos són més pobres? No.
El motiu és que a Espanya el fracàs encara està mal vist socialment. I justament això és el que cal canviar. El nostre teixit empresarial està compost en un 99,88% per pimes. Les pimes donen feina a 7,8 milions de persones, mentre que els autònoms són uns 2 milions. I les pimes i els autònoms són els més vulnerables del sistema.
En una economia on el termini mitjà de pagament és superior a 80 dies, qualsevol impagament et pot portar a una situació de falta de liquiditat. Aquest mateix termini de pagament superior a 80 dies et pot portar a la situació paradoxal que com més vens pitjor estàs si no trobes algú que et financi el creixement. Una altra dada que em sembla molt interessant és el marge “EBIT” de les empreses de l’Europa Occidental, que el 2014 va ser el següent: un 25,3% operen amb un marge negatiu i un 29,3% amb un marge inferior al 5%. Si sumem totes dues dades, arribem a la conclusió que el 55% de les empreses operen amb uns marges negatius o inferiors al 5%.
Si això ho apliquem a les nostres empreses, s’entén fàcilment que cada any es declarin 170.000 empreses en concurs a Europa. Aquesta dada podria ser de pura estadística, però si mirem les conseqüències que això té per a les persones, ens adonem que és un problema molt més gran. No és que el petit empresari o autònom perdi la casa o els estalvis, sinó que en molts casos també els perden els qui els van avalar, com els familiars. Les conseqüències són drames familiars i moltes vegades una vida sense futur.
Però atès que les nostres empreses són majoritàriament pimes i que aquestes pimes apleguen el 70% dels treballadors, hem d’oferir una solució fàcil i socialment acceptada per a aquests empresaris, autònoms i persones físiques. L’alternativa que operin des de l’economia submergida fa que no contribueixin a les arques del sistema i en el fons s’han convertit en esclaus del deute com a l’antiga Babilònia. El dret de concursar, de tornar a començar, és un dret humà, i no només un dret per a les grans multinacionals de ser rescatades amb els diners de les arques públiques.
Espanya necessita els autònoms i les pimes. Necessitem emprenedors, i no especuladors. Cal una nova oportunitat amb l’alliberament del deute. Perquè si no és així, qui assumirà riscos i qui pagarà les nostres jubilacions? Segons ens advertien des de Davos, estem vivint actualment la quarta revolució industrial. I aquesta revolució incrementarà substancialment la població passiva inscrita a l’atur. La creativitat ens portarà a la gran dissociació, és a dir, els beneficis de les empreses de noves tecnologies no aniran acompanyats d’un creixement de l’ocupació equivalent.
Per fer-nosen una idea vegem un exemple pràctic: El Corte Inglés té 93.000 treballadors, el mateix nombre d’empleats que Apple. La gran diferència és que Apple factura per empleat 1,66 milions, i El Corte Inglés 0,15 milions. Si a això hi afegim que El Corte Inglés tributa a Espanya i Apple a Irlanda, on només paga 50€ per milió en concepte fiscal de beneficis, ens adonem fàcilment que el model de negoci d’El Corte Inglés és menys beneficiós que el d’Apple.
Cal un nou enfocament social adreçat a les pimes. En general és important tenir en compte que el nostre sistema del benestar està sotmès a grans canvis. Just per això cal que els valents emprenedors, les persones que volen moure coses, també tinguin el dret d’equivocar-se i solucionar el seu error perquè passi a ser part de la seva experiència professional i sàpiguen què no han de fer tenint en compte la mala experiència viscuda.
Per tant, el concurs de creditors no hauria de ser el final d’una aventura empresarial. L’empresari ha de tenir la possibilitat de tornar a començar, perquè si no, es convertirà en part d’aquesta economia submergida, invisible i fosca, a la qual hauria d’aferrar-se per sobreviure, i de la qual la societat no obtindria cap profit, ni tan sols mínim, a nivell tributari. No pot ser que la societat no evolucioni i continuem tenint l’esclavitud del deute com a l’antiga Babibòlia, on qui no podia pagar els seus deutes es convertia en un esclau del seu creditor. Necessitem segones oportunitats perquè els deutors puguin tornar a formar part de la societat.
L’alternativa no és, de cap manera, que aquests empresaris s’amaguin a l’economia submergida sense contribuir ni a hisenda ni a la seguretat social. No podem permetre que això passi, ja n’hi ha prou amb la càrrega que ens deixen les grans multinacionals gràcies a les seves planificacions fiscals. Al nostre país ens agrada allò d’arbre a terra, tothom li fa guerra, com diu la dita.
Un petit empresari o emprenedor que, ja sigui pels seus errors o de manera fortuita, es trobarà assenyalat i amb mil dificultats per reprendre la seva activitat, si ho aconsegueix amb sort i suport. Però sempre hi haurà algú que, en petit comitè, recordarà que “ja es va arruinar una vegada” i el titllarà de “poc fiable“. En canvi, la mentalitat emprenedora anglosaxona és totalment al revés. Són admirades les persones que han estat capaces de renéixer dels seus fracassos i han tornat a emprendre amb èxit. Potser no seria un mal exercici valorar l’esforç i la capacitat de ressorgir després d’una catàstrofe empresarial.
