Quina gran pensada omplir les fonts ornamentals de la pàtria catalana d’aneguets grocs de totes les mides. Com reconforten l’esperit aquestes performances originals i reivindicatives, i quanta falta que ens fan en aquests moments de sotsobra mundial. La victòria de Donald Trump ens ha deixat a tots tan descol·locats que ara ja no sabem què pot passar que sigui pitjor que tenir un pallasso masclista i xenòfob manant a la Casa Blanca. Alguns es decanten per la victòria dels lepenistes a les pròximes eleccions presidencials franceses i l’inici de la tercera Guerra Mundial mentre que altres, entre els quals m’incloc perquè sóc optimista de mena, dubten entre l’atac zombi i la invasió extraterrestre.
Reivindicar la gestió pública de l’aigua amb una invasió de plumífers, encara que siguin plastificats, és una gran idea. En el cas de Barcelona, amb la retrògrada ordenança de civisme a la mà, l’acte també és una gamberrada intolerable i la represàlia té pinta de ser contundent. Tanmateix, la bona salut d’una societat es mesura per la seva capacitat creadora i, sobretot, pel seu enginy a l’hora de barrejar l’art amb la reivindicació social i d’encaixar la provocació amb sentit de l’humor. A Barcelona ens calen més actes de guerrilla urbana perquè hi ha molta feina a fer. I no em refereixo només a les típiques pintades feministes amb què els cupaires de Fort Pienc han decorat les portes de la Monumental perquè ara ja no poden tirar pintura vermella a la seu de CDC de Roger de Flor.
Sense arribar als extrems de la banda de pallassos justiciers que lidera l’actor Jordi Sànchez a la sèrie La que se avecina, necessitem més que mai actes transgressors que ens tornin a connectar les neurones, últimament molt perjudicades per l’ús de tecnologies alienadores i de perillosos discursos polítics populistes. A Calafell la pintada “la vida és una mort” recorda als banyistes que l’existència és efímera i que més ens valdria no perdre el temps torrant-nos al sol com si fóssim uns llangardaixos fins que la pell se’ns caigui a tires. La meva amiga M. protesta contra el mal estat dels llibres de les biblioteques amagant flors seques entre les pàgines i jo he plantat llavors de marihuana pels parcs de la ciutat amb la mala sort que totes les plantes que han sobreviscut a la vigilància dels funcionaris municipals han sortit mascles.
La bona notícia és que, malgrat l’apatia general, si una enfoca bé pot descobrir arreu de la ciutat petits actes de rebel·lió artística que ens donen esperança. Al carrer Avinyó i àrea d’influència les parets són plenes de grafits amb missatges d’amor, poemes i composicions visuals molt trencadores que fan les delícies dels turistes embadalits i també dels carteristes espavilats. Fa poc, just davant de la Sagrada Família, en la botiga il·legal del carrer Mallorca que ven roba esportiva del Futbol Club Barcelona va aparèixer un grafit impressionant: un nen vestit amb una samarreta del Barça i amb un rifle d’assalt soviètic a la mà. Depèn de com el miraves, la cara del nen es transformava en una calavera. Ni el misteriós Bansky ho hauria fet millor.
Així, doncs, mentre s’acosta la fi del món gaudim del moment aneguet i no parem quietes. Catalanes totes: deixeu de banda d’una punyetera vegada l’avorrit seny i abraceu la transgressora rauxa. La civilització només ha vençut la mediocritat i ha fet coses extraordinàries quan ha estat capaç de trencar motllos. Que els carrers de les ciutats s’omplin d’art revolucionari per demostrar que som més vives i amb més ganes de donar guerra que mai. Endavant aneguets!
