“Jo, Daniel Blake“, l’estupenda pel·lícula de Ken Loach, no només posa de manifest l’embull d’aberracions administratives actuals a Gran Bretanya (idèntiques a les d’aquí) com afirma la seva fulla de presentació, sinó alguna cosa molt més greu i transcendent: el qüestionament pur i dur de l’Estat del Benestar, no formalment, sinó pitjor, en el seu mateix sentit i percepció social.
L’argument del film és ben senzill:Daniel Blake, obrer, 59 anys i vidu, té un infart i el metge li prohibeix seguir treballant. Per contra, la Seguretat Social considera que és apte i l’obliga a fer-ho. D’això en depenen les magres ajudes per seguir vivint. Després de procediments aberrants, cares de pomes agres i altres peripècies torna a tenir un altre infart i mor. En una de les seves visites a l’oficina d’ocupació coneix Katie, dos fills, sense treball i obligada a acceptar un allotjament a 450 quilòmetres de la seva ciutat per evitar un centre d’acolliment. Acaba prostituint-se.
Sobre aquesta i altres històries similars, que es repeteixen quotidianament en tots els àmbits de la protecció social, el film no ens parla del qui i del quant (a qui s’ajuda i quins diners es destinen per a això), sinó del com es donen les prestacions i, sobretot, en quin context i a partir de quins valors. Cosa que mereix una urgent reflexió de les esquerres que, obsessionades moltes vegades per les partides pressupostàries, obliden que sobre aquesta capa, decisiva no hi ha dubte, n’hi ha algunes altres que cal gratar com, per exemple, la dels valors que se’ns venen i que molt sovint comprem.
Diu en aquest sentit el filòsof Slavoj Zizek que, quan ja no confiem en l’ocupació a llarg termini i se’ns obliga a buscar una nova feina precària cada parell d’anys o potser fins i tot cada parell de setmanes, se’ns diu que ara gaudim de l’oportunitat de reinventar-nos i descobrir el nostre potencial creatiu; quan hem de pagar per l’educació dels nostres fills, se’ns diu que som “empresaris del jo“, que actuem com un capitalista que escull lliurement com invertirà els recursos que té (o ha demanat prestat), en educació, salut, etc.
Aquest model d'”empresari del jo”, nítidament visible en la figura de l'”emprenedor”, tan del gust de la ideologia dominant, proposa gestionar la pròpia vida personal i familiar com si d’una empresa es tractés: marcar-se objectius, gestionar les finances, fer-se màrqueting… Tot això, amb tarannà de triumfador i amb l’objectiu d’aconseguir l’èxit. Així, apunta Zizek, incapaços de trencar aquest cercle viciós per nosaltres mateixos, com a individus aïllats, ja que com més actuem lliurement, més ens esclavitza el sistema, necessitem despertar d’aquest somni traumàtic de falsa llibertat sacsejats per la figura d’un Amo.
Aquest “empresari del jo”, al qual estem sent reduïts, en flagrant contradicció amb qualsevol projecte comunitari, nega la nostra pròpia condició com a éssers socials i, en conseqüència, posa en qüestió l’Estat del Benestar. I ho fa de manera sibilina, no tant carregant-se per les braves els sistemes de protecció social, mitjançant retallades de les prestacions (que també), sinó desprestigiant-les, degradant-les i, allò que és pitjor, inoculant-nos el verí que tot això està fet per a gentussa que no té dret a la vida, perquè no sap ni com guanyar-se-la. No ens sona tal vegada la música que aquest o aquell s’aprofiten cobrant ajudes per aquí i per allà o anant al metge quan no ho necessiten? No percebem com a vergonyant haver de cobrar l’atur i fins i tot acudir a una oficina de desocupació?
A tot això cal afegir-hi la gestió externa dels serveis i prestacions (Daniel Blake, després del primer infart, va ser avaluat per una empresa americana contractada per la Seguretat Social) i el mateix tarannà d’uns funcionaris (ells també “empresaris del jo”) que acaben maltractant als usuaris (de les mil maneres que això pot fer-se) perquè en definitiva els veuen com a perdedors, que és el pitjor que es pot ser en la jungla humana en la qual se’ns vol fer viure.
