Fanfarronades

L’art de la política ens està obsequiant últimament amb una col·lecció d’ocurrències tan absurdes que no puc fer més que treure’m el barret davant tanta genialitat. Si després de la performance del PsoE ens pensàvem que ja ho havíem vist tot sobre els efectes perversos que l’ambició provoca en la dignitat humana, aquesta setmana hem tornat a viure una nova mostra de com la desesperació pot portar els polítics a perdre l’oremus. Aquesta vegada els protagonistes han estat els convergents barcelonins, emmerdats en una despietada lluita interna per substituir Xavier Trias i segons de la llista per darrere de l’incombustible germà petit de Torrente a l’hora de protagonitzar ridículs memorables.

Es veu d’una hora lluny que necessiten anar a teràpia perquè un any i mig després encara no han paït la derrota electoral i la ferida que els ha provocat la usurpació del tro per part d’Ada Colau no para de sagnar. Quina diferència amb els socialistes, tan pragmàtics i professionals ells, que no han dubtat a aparellar-se amb els Comuns a canvi de tornar a tocar poder! I és que amenaçar de nou amb una moció de censura sabent d’avançat que és impossible perquè els comptes no surten és, a més d’una fanfarronada, una mostra de l’elevat nivell intel·lectual que gasta el personal. Una vegada més, la política de curta volada es converteix en el refugi dels mediocres.

És cert que l’equip de Colau és feble i que no guanya per a disgustos a l’hora d’intentar aprovar infructuosament projectes i pressupostos sense pactar-los abans. És el que passa quan un es creu que sempre té la raó: perds el món de vista i et creus immortal com li passa al nicaragüenc Daniel Ortega. Però igual que és normal que qui mana s’ho acabi creient perquè l’ego humà produeix monstres, també és normal que l’oposició faci tot el possible per desestabilitzar el règim de l’adversari, sigui per raons ideològiques o per revenges personals. Ara bé, si parles de moció de censura has d’evitar fer el ridícul intentant sumar republicans, socialistes, populars i ciutadans a la teva peculiar croada. Que La Vanguardia et doni suport no sempre és garantia d’èxit.

L’única raó que explica, al meu entendre, que un polític amb l’experiència contrastada de Joaquim Forn s’hagi tirat a la piscina sabent que no hi ha aigua són els nervis que li provoca el procés obert a Convergència per escollir el pròxim alcaldable. De moment, sembla que la maniobra de col·locar la germaníssima Mercè Homs al capdavant de la federació barcelonina per garantir la plaça a la mà dreta de Trias ha servit de poc per parar els peus a l’ambiciós outsider Santi Vila. També és cert que la poderosa nissaga dels Homs ja no és el que era com es pot veure en el cas del trist paper del germà a Madrid florint-se al grup mixt i condemnant el partit a fer un ERO perquè s’ha quedat sense la subvenció estatal.

Plantejar un dia una moció de censura pel bé de la ciutat i l’endemà admetre que és impossible per culpa dels altres grups no és només una boutade fruit de l’estrès que provoca saber que la teva poltrona perilla. És també una mostra més de la falta d’escrúpols de la política, la d’aquí i la d’allà, on tot s’ho val per perpetuar-se en el poder. Com es pot demanar a ERC que s’arrengleri amb PP i Cs, i pretendre que el PSC marxi del govern i s’afegeixi a una aliança contra natura liderada per un partit en coma irreversible? Des del cop d’estat socialista no m’havia rigut tant.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides