Algun amic vegetarià m’havia comentat que el consum excessiu de morcillas de Burgos provoca estranys efectes secundaris. Disposada a comprovar-ho empíricament, he aprofitat aquest calorós mes d’agost per fer una volta per l’Espanya profunda que tant menyspreen alguns catalans refinats per rància i demodé. Ho he fet també perquè viatjar a terres exòtiques m’ajuda a veure amb més claredat la biga a l’ull propi i cal dir, amb orgull patri, que la biga catalana té unes dimensions extraordinàries. El resultat de l’experiència ha estat magnífic perquè els fenòmens paranormals han sovintejat. Entre altres moltes coses he vist un home menjant una amanida amb cullera i una família vestida de rosa xiclet beneint la taula en veu alta en un restaurant.
Des del primer dia de ruta fins a l’últim la meva dieta ha girat al voltant de la morcilla suposadament al·lucinògena, una menja prohibida per als que ens passem tot l’any alimentant-nos d’insípid enciam pensant que aconseguirem encongir-nos uns grams. A aquells catalans traïdors com jo que gaudeixen visitant l’enemic els aconsello que s’oblidin dels soporífers cants gregorians dels monjos de Santo Domingo de Silos i passin per Covarrubias a comprar uns quants botifarrons d’arròs i sang que el carnisser Pablo Subiñas elabora artesanalment. Ja sé que no em paguen per fer publicitat, però és que a més d’artístiques, les seves morcillas són espectaculars i bé podrien explicar els comportaments estrambòtics d’alguns aborígens.
Precisament, estava jo reflexionant sobre si el consum excessiu d’aquesta vianda porcina podria ser la causa que el PP segueixi guanyant les eleccions generals encara que presenti un ase de candidat quan una piulada de TV3 em va distreure. Abordava el fracàs de la L9 sud. Es veu que sis mesos després de la seva inauguració a bombo i plateret, la majoria dels viatgers que passen per l’aeroport prefereix l’autobús per arribar a Barcelona perquè la nova línia del Metro dóna molta volta i no deixa en el centre. No vaig poder evitar comparar la faraònica infraestructura -que es va fer amb diners públics per satisfer les exigències del Mobile World Congress- amb els aeroports fantasmes i les línies de l’AVE que no utilitza ningú a cal veí i vaig veure clarament que la cara dura no és culpa de la morcilla de Burgos.
Tampoc els comportaments estranys que he presenciat durant el meu viatge iniciàtic a través de el calorós altiplà castellanolleonès han resultat ser exclusius dels nostres veïns mesetaris. A Catalunya, on no es menja gaire morcilla que jo sàpiga, tenim un president de la Generalitat cumbaià que aprofita les vacances per tocar la guitarra i cantar cançons dels Beatles amb accent de Girona. Tant se val que sigui en un sarau de patricis ben alimentats a base de llagosta i xampany francès com en una trobada al voltant del foc d’escoltes amb carmanyola. El trobador Carles Puigdemont sempre em reconcilia amb la humanitat perquè em demostra que els catalans fent el ridícul no som ni millors ni pitjors que la resta del món.
Tot i que el meu periple a la recerca de la raó que podria explicar el suport majoritari dels electors als corruptes populars ha resultat un fracàs estrepitós, he tornat del meu particular viatge a terres hostils més sàvia i més voluminosa. També he tornat amb uns quants quilos de delicioses morcillas de Burgos que repartiré malèvolament entre amics i coneguts independentistes per comprovar si, com ja ha passat en el cas de Francesc Homs, els transforma en federalistes o en fidels acòlits de la nació espanyola i popular abans de la pròxima Diada.
