Convidat per l’Institut Maçònic d’Espanya (IME), vaig pronunciar dies enrere una conferència a la Biblioteca Arús de Barcelona, un dels espais més potents i simbòlics de la ciutat. La dissertació que vaig fer portava per títol Passat i futur de la península Ibèrica i vaig dedicar-la a reivindicar el projecte iberista, que va tenir una gran importància en el segle XIX i que en aquest segle XXI, amb Espanya i Portugal formant part de la Unió Europea, torna a tenir plena vigència.
Preparant el contingut d’aquesta conferència, vaig tenir l’oportunitat de descobrir la figura fascinant de Sinibald de Mas, un català aventurer que va arribar a ser el primer ambaixador espanyol a la Xina. L’any 1852, Sinibald de Mas –un geni oblidat que no té ni un trist carrer dedicat a Barcelona, la ciutat on va néixer– va escriure l’assaig titulat La Iberia: Memoria sobre las ventajas de la unión de Portugal y España, que en el seu moment va obrir un gran debat públic.
L’iberisme, que propugna la reunificació dels dos Estats que cohabiten a la península, ha tingut grans intel·lectuals i polítics que l’han defensat: des de Francesc Pi i Margall, el general Prim, Víctor Balaguer, Emilio Castelar, Joan Maragall, Francesc Cambó, Miguel de Unamuno… fins a Fernando Pessoa o José Saramago. Recordem, en aquest sentit, que el 14 d’abril del 1931, el president Francesc Macià va proclamar “l’Estat català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques“.
Com exposava Sinibald de Mas en el seu assaig del 1852, la reunificació d’Ibèria i la connexió dels fronts atlàntic i mediterrani de la península tindria un efecte multiplicador per a l’economia d’ambdós països, condemnats a ser, aleshores i ara, el cul de sac d’Europa si continuem dividits. En l’actualitat, la puixança dels països ve condicionada, en gran mesura, per la seva demografia. Sumant els habitants d’Espanya i de Portugal, la nova entitat tindria una població equivalent a la d’Itàlia o França i, d’entrada, això ja ens donaria més pes en les institucions comunitàries de Brussel·les.
Els catalans acostumem a mitificar els Àustries per la seva suposada política federalitzadora, però va ser durant el regnat d’un monarca d’aquesta dinastia, Felip IV, que es va consumar la divisió de la península i Catalunya va patir l’embat del comte-duc d’Olivares i l’amputació de les comarques del nord que, des d’aleshores, estan sota jurisdicció francesa.
El projecte iberista va sorgir al segle XIX, al caliu dels processos d’unificació d’Alemanya i d’Itàlia i de la construcció dels Estats Units d’Amèrica. L’actual context de la Unió Europea és molt propici perquè aquest somni dels nostres avantpassats més il·lustres i il·lustrats pugui agafar una nova embranzida. Les joves generacions mereixen un espai de futur.
