Maniobres de distracció

Mentre els pneumàtics de Seseña continuen fumejant com a metàfora de l’Espanya pepera que autoritza una manifestació nazi i prohibeix les estelades, els de la tribu catalana seguim el nostre accidentat camí cap a Ítaca. És cert que la cosa pinta malament i que l’arribada a la terra promesa fent drecera sobre les aigües d’una Mediterrània plena de cadàvers de refugiats ofegats avui sembla més lluny que mai. Que Jordi Sànchez, àlies nicarnnipeix, repeteixi com a president de l’ANC no ajuda gaire, com tampoc ho fa que la CUP esmoli la fulla de la guillotina d’Honorables i que CDC faci veure que renova el partit perquè tot segueixi igual.

Tanmateix, no puc deixar d’aplaudir l’habilitat dels polítics per enredar-nos amb l’únic objectiu de fer-nos creure que són imprescindibles i que sense ells estaríem encara més perduts. Aquesta setmana s’han produït dues maniobres de distracció dignes de destacar si deixem de banda l’esperpent de la guerra de banderes, la repetició de les eleccions espanyoles i de la pinça postelectoral PP-PSOE que s’acosta. La rebuda d’Arnaldo Otegi a Catalunya amb honors de cap d’Estat ha estat la primera. No negaré l’atractiu que aquest enfant terrible provoca entre una part de la població femenina catalana, però el xou muntat al Parlament, l’allau d’entrevistes als mitjans de comunicació patris i l’acte multitudinari a la Fabra i Coats em semblen molt exagerats.

Mai he acabat d’entendre aquesta devoció dels catalans pels afers bascos sinó és pel nostre complex d’inferioritat i per l’enveja que sentim perquè ells van saber negociar un concert econòmic i nosaltres ens vam conformar amb un règim general. El nostre seny de botiguer ens ha fet preferir sempre negociar amb l’adversari abans que disparar-li un tret al cap i així estem. A Euskadi, la sortida del gudari de la presó ha passat pràcticament inadvertida igual que els afers catalans fins que hem decidit ser independents. En canvi, a Catalunya Otegi ha aterrat com si fos el Messies, cosa que em fa pensar que si no es pot presentar a lehendakari sempre ho pot fer a president de la Generalitat quan Carles Puigdemont sigui guillotinat pels cupaires.

La segona maniobra de distracció ha estat el superdissabte que ha organitzat Convergència per netejar-se les puces de la corrupció del pujolisme. No deixa de ser curiós que les bases convergents segueixin entestades a salvar el seu agònic partit tot i saber que amb la refundació no n’hi ha prou per reanimar una CDC que sobreviu gràcies a la respiració assistida que li donen ERC i la CUP. També fa riure que la premsa del règim parli de renovació quan els que lideren aquest intent de salvament són els que sempre han manat al partit, siguin els nomenats a dit per Pujol o els seus hereus. A més, presentar un candidat alternatiu a l’oficial per fer veure que hi ha pluralitat interna i que les coses no s’aproven a la búlgara com fan la resta de partits també és un recurs molt trillat. En aquest sentit, el trist paper representat per la Sílvia Requena com a contrapunt a l’incombustible i insípid Francesc Homs ha estat d’acudit.

Costa recuperar-se després de tantes rialles, sobretot si a tots aquests acudits se li afegeix l’anunci que el patriota Miquel Calçada serà candidat al Senat. Entenc que tothom té dret a guanyar-se la vida i que segurament al nostre ambaixador més controvertit se li acaba la bicoca a TV3, així que enviar-lo a la cambra alta a fer panxa i perpetuar la prestesa democràcia ibèrica i la seva monarquia és una honorable sortida. Calçada, periodista i exitós empresari de comunicació del règim, té tots els números de sortir escollit senador i això em tranquil·litza perquè si la legislatura aguanta, almenys durant quatre anys no hauré de suportar la seva pedanteria televisiva i no caldrà canviar de canal tan sovint.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides