Forat negre

No ens enganyem. El tractat de lliure comerç (TTIP) que negocien els EUA i la Unió Europea és, com el desplegament de les armes nuclears, secret. Perquè només en secret es parla de lladrocinis. Però, com que estem en democràcia (formal) no es pot admetre tal cosa. D’aquí, la idea d’habilitar un petit despatx de sis metres quadrats al Parlament europeu perquè els representants de la ciutadania puguin consultar els papers (segurament no tots), a porta tancada. Què es pot esperar d’uns governs que tracten als seus parlamentaris com si fossin delinqüents?

Reflexiona Johathan Littel a Les benèvoles sobre el crim d’Estat, que es diferencia de la resta perquè no respon a desitjos de venjança, ànim de lucre, trastorns psicopáticos o qualsevol altre impuls individual sinó que, per contra, es tracta d’una decisió burocràtica. D’aquí, l’excusa dels qui, per exemple, van participar, en els crims del nazisme. “Jo només obeïa ordres”, repetia Adolf Eichmann quan va ser jutjat. I era veritat, perquè (teòricament) la màquina de matar desbordava els seus més recòndits impulsos, d’altra banda, segurament innombrables.

Una mica d’això, salvant les distàncies, els ha d’estar passant als funcionaris que es dediquen a idear com ocultar informació a la ciutadania d’un assumpte tan transcendent com el tractat de lliure comerç. Qui decideix que el TTIP o les seves parts substancials han de ser secretes? És que té alguna cosa, molt o tot que amagar? Si fos tot bondats, com proclamen els seus mentors, per què amagar-ho? En quin cap cap la idea de despullar als representants de la ciutadania de mòbil, paper, bolígraf i rellotge per entrar a la “cambra fosca”, on hipotèticament es guarden còpies dels documents?

Quantes hores s’hauran dedicat a estudiar quins papers poden ser ensenyats i quins no? Quantes persones hauran deliberat sobre la forma de guardar-los? Com s’haurà analitzat la fórmula per accedir-hi? D’un en un? En grup? Durant quant de temps? S’exigeix confidencialitat? Es castiga als qui no la compleixin? Quin càstig?…

“Per accedir a la reading room (com així es denomina el despatxet) signes un document de confidencialitat de 14 pàgines, que es titula “Consignes de Seguretat” i un funcionari et treu els documents que l’eurodiputat demana amb antelació. El temps màxim d’estada és de dues hores i durant aquest lapse el funcionari et controla permanentment”, explica l’electe Ernest Urtasun, d’ICV, que ha passat pel tràngol. Tot això, després d’una decisió d’obertura, propiciada pel clam del carrer contra la forma en què s’està negociant el tractat. Fins ara només podien veure els documents els ponents d’informes parlamentaris i els coordinadors de la Comissió de Comerç Internacional. Set persones.

Com és natural, els buròcrates encarregats de mantenir en l’anonimat les negociacions es cuiden molt de deixar veure només el que ja és públic, com les ofertes europees en diferents temes. I, filant encara més prim, cuiden que els textos es refereixin sobretot a qüestions tècniques i en anglès. Així, com que el parlamentari interessat no pot accedir a la cambra fosca acompanyat d’algun traductor o tècnic, doncs millor. El document que signen els parlamentaris inclou conseqüències penals en cas de filtració però, en realitat, els és igual. Perquè del que es tracta, com passa amb els papers que cal emplenar per entrar als EUA (amb preguntes com “és vostè drogoaddicte, homosexual, comunista o pateix alguna greu malaltia?”, a les quals, òbviament, es respon negativament), no és el que signes, sinó fer valer que has mentit si després t’enxampen en alguna cosa. Així es cura en salut l’aparell burocràtic.

Durant la preparació de les negociacions del TTIP, entre finals de 2012 i principis de 2013, el Departament de Comerç de la Comissió Europea va ser pressionat per 298 “parts interessades”, de les quals 269 corresponien al sector privat. El 92% de les reunions que la Comissió va tenir a porta tancada va ser amb corporacions de pressió empresarials. És a dir, per cada cita amb un sindicat o associació de consumidors es produïen 20 amb empreses i patronals.

Davant aquest panorama i, a diferència del que va passar amb els crims nazis, només cap el judici polític. Perquè les decisions burocràtiques són polítiques i els actes dels buròcrates responen a interessos polítics. Reduir la responsabilitat en la presa i execució de decisions a una mera qüestió individual oculta el fons de l’assumpte. La cambra fosca del TTIP no és l’ocurrència d’algú, sinó l’expressió (altament significativa) d’alguna cosa pitjor: del forat negre en què s’està transformant la democràcia europea de la mà dels conservadors, conxabats amb molts socialistes, segons el model polític vigent a la República Federal d’Alemanya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides