La realitat que em trobo al meu entorn contrasta amb les informacions que ens asseguren que l’economia va bé, que la crisi ja està superada. Ens diuen que es venen més cases i cotxes, que l’atur es va retallant, que el Producte Interior Brut creix com a quasi cap altre país d’Europa.
I, en canvi, els contenidors de davant de casa són visitats per desenes de persones cada dia en recerca de qualsevol deixalla que es pugui reutilitzar o convertir en diners. Els carretons de supermercat plens de ferralla, papers o estris diversos empentats per homes i dones que viuen de vendre’ls ja formen part del nostre panorama quotidià. És difícil caminar pel centre i alguns barris de Barcelona i moltes d’altres ciutats sense topar-se amb gent que demana diners, ajaguts a terra davant d’un supermercat o qualsevol botiga. Centenars de persones dormen als nostres portals. Els més afortunats ho poden fer a les oficines bancàries que deixen oberts els seus caixers automàtics de nit.
Pocs dels meus alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona poden combinar els seus estudis amb treballs remunerats. I la gran majoria dels que tenen ocupació la troben en sectors allunyats del periodisme. Més de 3,7 milions d’aturats no reben cap subsidi.
La precarietat, l’angoixa, la incertesa per com resoldre el present i plantejar el futur s’han instal·lat a la nostra societat.
Si estem així i ens diuen que ara anem bé, com estaríem si anéssim malament?
S’han d’adoptar mesures valentes i arriscades per tornar el somriure a la nostra ciutadania. Als combois del metro els únics que semblen estar contents amb la seva vida són els turistes que ens visiten.
Una Renda Garantida de Ciutadania podria tornar aquest somriure i aquesta pau a la gent que ara viu entristida i capficada. No cal esperar a la independència per posar-la en marxa, com afirma la consellera de torn. Entre d’altres raons perquè aquesta recepta no només s’ha d’aplicar a Catalunya sinó també a Espanya i al conjunt d’Europa.
No us penseu que els alemanys riuen gaire més que nosaltres!
