Es busca personal sense experiència

Atònita per les dificultats que està tenint aquest govern per trobar personal mínimament preparat que no ens faci enrogir de vergonya al llegir els seus escassos mèrits professionals, estic disposada a sacrificar-me per la causa. És una llàstima que no tingui cap conegut que em pugui recomanar per a una direcció general o una secretaria perquè això complica una mica les coses, però no em fa res esperar el president Junqueras a la porta de la seva conselleria per entregar-li el meu currículum i oferir-li els meus serveis a un preu ajustat i renunciant, si cal, al cotxe oficial.

Aquestes setmanes s’estan nomenant -a dit com és tradició- els càrrecs de segon i tercer ordre del govern català. Llegeixo els seus currículums i confirmo que Catalunya no arriba ni a l’alçada de la sabata de les democràcies modernes per molt que s’entestin alguns a vendre’ns que estem construint un país tan increïble que fins i tot els suecs ens tindran enveja. Què es pot esperar d’un govern que nomena com a adjunt a la Secretaria de Participació Social i Local el fill d’un cantautor o com a Secretari General de l’Esport un jove convergent que destaca per ser un esportista federat en tennis i futbol?

El repartiment de poltrones per quotes és el de sempre i confirma el sectarisme dels partits catalans encara que ells sempre parlin dels seus sacrificis per la pàtria. Durant els 23 anys de pau de govern pujolista no ens preocupàvem de qui substituïa el decapitat de torn perquè no calia: tots vivíem en un estat catalèptic, convençuts que no hi havia res millor. A alguns, la destrucció de neurones provocada per l’enlluernament produït per la parella Pujol-Ferrusola encara els dura. Altres han recuperat una mica el seny, però no del tot. No se m’acut cap altra explicació que justifiqui per què segueixen votant als mateixos encara que s’amaguin darrere d’unes sigles diferents o com creuen que algun dia serem independents començant la casa per la teulada.

La pau d’esperit que donava la guillotina pujolista es va acabar quan va aterrar a la Generalitat el trident format per Maragall, Carod i Saura. Tanmateix, el pitjor no va ser el repartiment de cromos del tripartit, una pràctica que es va perfeccionant amb el pas del temps, sinó l’angoixa vital que va crear en alguns dels socis de govern la falta de culs per escalfar les cadires assignades. La situació era tan dramàtica que els pobres Carod-Rovira i Benach van haver de demanar ajut als seus germans mentre que els ecosocialistes van acabar oferint sense èxit càrrecs fins i tot al veí fumeta del tercer segona.

Des d’aquell gloriós tripartit, que passarà a la història per la quantitat de periodistes que va trastocar definitivament, la distribució del govern en funció de les sigles és una constant i una vergonya. L’única cosa que em consola és comprovar que no sóc l’única que s’indigna. Fa uns dies el periodista Jordi Basté reclamava a CDC i ERC que deixessin de repartir-se els càrrecs “perquè era molt lleig”. En aquest cas, Basté es referia als companys de professió que, un cop comprovada la seva independència i vàlua professional, han aterrat a les direccions dels mitjans de comunicació públics per continuar adoctrinant les masses.

Mentre espero com resolen convergents i republicans el delicat tema de la direcció de TV3 sense esquitxar de sang les parets del despatx del fill del pastisser amb cabellera Just for men, centraré el meu interès a la política espanyola, últimament molt més divertida que la catalana, tan previsible últimament. El socialista Pedro Sánchez s’haurà d’esforçar molt per treure’m del cap la imatge de Bertín Osborne i Ana García Obregón fent l’helicòpter, però tot apunta que se’n sortirà amb aquest ménage à trois polític tan estrambòtic que pretén.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides