De vegades, la vida dóna unes giragonses ben xocants. Aquest pròxim dia 10 de febrer, 56 anys després dels Fets del Palau que van provocar la seva detenció, el 22 de maig de 1960, Jordi Pujol torna a comparèixer davant la justícia, en aquesta ocasió per declarar davant el jutge de l’Audiència Nacional, José de la Mata, per la fortuna amagada de la seva família, localitzada a Andorra i dispersa en una espessa trama de paradisos fiscals.
Jordi Pujol, que aleshores tenia 29 anys, no era al Palau de la Música la nit del 19 de maig de 1960, quan durant el concert de l’Orfeó Català en commemoració del centenari del naixement del poeta Joan Maragall un grup de joves, mobilitzats pel nucli clandestí antifranquista CC (Cristians de Catalunya) es va alçar per entonar El Cant de la Senyera, que havia saltat del programa musical de la vetllada per prohibició explícita del governador civil de l’època, Felipe Acedo Colunga.
La policia secreta va procedir a la detenció d’alguns dels improvisats cantaires i al Palau de la Música es va desfermar un considerable aldarull. Torturat a les veïnes dependències de la Prefectura Superior de la Policia, a Via Laietana, un dels detinguts va esmentar el nom de Jordi Pujol com un dels inductors d’aquella acció de protesta. I no només això: el va identificar com un dels promotors de la campanya que, mesos abans, s’havia desfermat contra el diari La Vanguardia i contra el seu director, Luis Martínez de Galinsoga, que havia proferit greus insults (“Todos los catalanes son una mierda”) a la sagristia de la parròquia de Sant Ildefons, al barri de Sant Gervasi. També li va adjudicar l’autoria d’un full volant anònim que, amb el títol “Us presentem el general Franco” i datat el dia 15 d’abril, corria aquells dies de mà en mà per Barcelona.
El paràgraf final
Detingut la matinada del 22 de maig i sotmès a dures tortures, Jordi Pujol va negar ser l’autor d’aquell full volant però, en canvi, va cantar el nom del petit impressor Francesc Pinzón, com el responsable de la reproducció clandestina de material antifranquista, que també va ser engarjolat. Amb posterioritat, l’abundant literatura sobre els Fets del Palau i el consell de guerra contra Jordi Pujol i Francesc Pinzón va precisar que Marta Ferrusola va transcriure personalment a màquina el text “Us presentem el general Franco”.
En aquest full volant, redactat en el context del cas Galinsoga i de la campanya endegada posteriorment pel règim franquista per congraciar-se amb la població catalana (cessió del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, compilació del Dret Civil català, homenatge al poeta Joan Maragall, llarga estada del Generalísimo a Catalunya…), Jordi Pujol denunciava, amb to vibrant, les incongruències i atrocitats de la dictadura franquista, que acabava de rebre el suport dels Estats Units amb la visita del president Ike Eisenhower a Madrid: la manca de llibertats social i sindical, l’opressió cultural, la pantomima de la democràcia orgànica del règim, la repressió dels catòlics dissidents, la censura de premsa…
El paràgraf final d’aquest text és contundent: “La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l’estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l’home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L’home que aviat vindrà a Barcelona, a més d’UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR”.
Efecte boomerang
La resta de la història ja és coneguda: Jordi Pujol va ser condemnat en consell de guerra sumaríssim a 11 anys de presó, en considerar el tribunal militar que el full “Us presentem el general Franco” era una incitació a la rebel·lió. D’aquests 11 anys només en va passar dos a la presó de Torrero (Saragossa) i un altre de confinament domiciliari a Girona. Tot seguit es va reincorporar en tasques executives a Banca Catalana, l’entitat financera que havia fundat amb el seu pare, el seu cunyat Francesc Cabana i el soci David Tennembaum poc abans de la seva detenció.
Al cap de 56 anys, les impactants acusacions de corrupció que va formular Jordi Pujol contra el general Franco se li han estavellat com un boomerang contra la seva cara! Avui vivim, afortunadament, en llibertat i democràcia, però molts dels pecats que Jordi Pujol denunciava l’any 1960 dels 21 anys del règim franquista són, de manera cruelment paradoxal, aplicables als 23 anys de règim pujolista (1980-2003) i al repicó de cinc anys que ens ha tocat viure amb el seu hereu, el president Artur Mas (2010-2015).
Del boicot a la subvenció
El Palau de la Música, l’escenari dels Fets del Palau, es va acabar convertint en un putrefacte cau de corrupció que, a més d’omplir les butxaques els seus indecents gestors, amb Fèlix Millet i Jordi Montull al capdavant, va servir per desviar diners de les comissions del 3% d’obra pública al partit fundat per Jordi Pujol, Convergència Democràtica. La Vanguardia, el diari que va ser objecte de la campanya de boicot impulsada per Jordi Pujol, va acabar esdevenint, vint anys més tard, el gran aliat mediàtic del règim pujolista, comprant la voluntat de la família Godó amb cabassos de diners en efectiu (cas Casinos), subvencions públiques hipermultimilionàries, publicitat per parar un tren, milers de subscripcions pagades per la Generalitat i concessions de freqüències de ràdio i televisió. Aquesta amoral supeditació va arribar fins al punt que, com ha explicat el periodista Lluís Foix, La Vanguardia havia publicat autoentrevistes fetes pel mateix Jordi Pujol.
Si traiem de context l’últim paràgraf del full volant “Us presentem el general Franco” i l’apliquem al règim pujolista, el paral·lelisme provoca calfred: “La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l’estat de corrupció en què vivim. Jordi Pujol ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el règim pujolista ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el règim pujolista procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L’home que ha governat Catalunya durant 23 anys, a més d’UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR“.
La presó interior
Aquest pròxim 10 de febrer, Jordi Pujol tornarà a comparèixer torturat davant el magistrat del Jutjat n. 5 de l’Audiència Nacional, José de la Mata. Però, en aquesta ocasió, les ferides no les hi ha infligit, com l’any 1960, Vicente Juan Creix, el sàdic inspector en cap de la Brigada Social de la policia. Aquesta vegada, la tortura la porta a la seva consciència, en constatar com ha destruït tota la seva vida pública i la de la seva família després de la confessió sobre els comptes amagats a Andorra que va fer el 25 de juliol de 2014. El dolor que arrossega és intens i, a més, no té cura.
Jordi Pujol, per la seva obra de govern i la seva trajectòria política, era considerat el “pare de la nació” i creia que els llibres d’història ja li havien reservat un lloc d’honor en el panteó dels homes il·lustres de Catalunya. Les virtuts que predicava i que, suposadament, practicava –autoexigència, honor, dignitat, disciplina i patriotisme- han quedat desmentides en descobrir-se la immensa fortuna acumulada pel seu clan familiar, calculada en més de 3.000 milions d’euros, que només s’explica per l’exercici sense escrúpols del tràfic d’influències i la corrupció a gran escala durant més de dues dècades.
No cal que l’Audiència Nacional, com va fer el consell de guerra sumaríssim que el va jutjar l’any 1960, el condemni a una pena de presó. Jordi Pujol ja està empresonat, des de fa un any i mig, a casa seva. Ell era un home de carrer a qui li agradava molt xerrar amb la gent i tafanejar d’això i d’allò. Ara no pot fer-ho. Sap que ningú no li perdona la gran estafa moral que ha perpetrat al poble de Catalunya i no gosa exhibir-se en públic, perquè té por de ser increpat o que li girin l’esquena. Aquesta presó interior és molt pitjor que la que va patir a Torrero: és a perpetuïtat i, quan ell ja no hi sigui, la condemna la continuaran pagant els seus fills i els seus néts, que, com és evident, no en tenen cap culpa.
La gran pregunta
Des que l’any 1980 va ser escollit president de la Generalitat per primera vegada, el règim que va erigir i dirigir va degenerar, tot seguit, en un putiferi de corrupció. La llista de casos que ens ha deixat els seus 23 anys de mandat ininterromput és esgarrifosa i sense precedents en un país europeu democràtic: el cas CARIC, el cas Prenafeta, el cas Ferrovial, el cas Lottogate, el cas Casinos, el cas VVM, el cas Planasdemunt, el cas Hidroplant, el cas Cullell, el cas Roma, el cas Treball, el cas De la Rosa, el cas Pascual Estevill, el cas Adigsa, el cas Europraxis… Després de la seva retirada de la política activa, l’any 2003, han continuat esclatant escàndols que són herència directa de la profunda amoralitat de la “cultura política” que va implantar a Catalunya: el cas ITV, el cas Palau, el cas Pretòria, el cas 3%…
Com és possible que amb tots aquests antecedents, Jordi Pujol aconseguís mantenir-se en el poder durant 23 anys? Aquesta és la gran pregunta que ens hauríem de fer tots plegats. Això només s’explica pel control abassegador que va aconseguir sobre els mitjans de comunicació, per la capacitat de pressió i d’intimidació a l’oposició política, per la manipulació del poder judicial i, en especial, pels seus pactes a Madrid amb els governs de la UCD, el PSOE i el PP, que li van garantir la impunitat per fer i desfer a Catalunya com si fos la seva finca privada.
Amb 85 anys a sobre, Jordi Pujol afronta aquest pròxim 10 de febrer l’hora de la veritat. Ell i la seva dona es trobaran davant un jutge, José de la Mata, que està molt emprenyat perquè considera que els Pujol –el matrimoni i els seus fills- són uns cínics pocavergonyes que l’han intentat enredar i enganyar. Més enllà del que digui la lletra petita del Codi Penal, allò que, sense excepció, indigna els jutges -i José de la Mata ho és-, és que un inculpat o un testimoni els vulgui fer passar per imbècils i els intenti prendre el pèl.
El compte 63810
La copiosa documentació bancària lliurada per Andorra a l’Audiència Nacional demostra, d’entrada, que la “historieta” de la “deixa” del pare Florenci Pujol, que és la versió que ha donat fins ara l’expresident de la Generalitat per justificar els diners a nom de la seva dona i de quatre dels seus fills que van aparèixer a la BPA, és inversemblant o, si més no, insuficient. Entre altres raons perquè Jordi Pujol va reconèixer del seu puny i lletra que era el titular del compte 63810 de l’Andbank, que es va obrir l’any 2001 (21 anys després de la mort del seu pare!) amb un ingrés de 307 milions de pessetes.
Durant el consell de guerra sumaríssim de l’any 1960, Jordi Pujol –impel·lit per la seva dona- va fer un encès al·legat final on va expressar la seva convicció i la seva esperança que les joves generacions acabarien tombant el règim dictatorial i aconseguirien fer realitat l’anhel d’assolir les llibertats democràtiques que es vivien en altres països europeus. Ara, 56 anys després, i un cop consolidades les llibertats democràtiques en un Estat espanyol que és membre de la Unió Europea, Jordi Pujol torna a comparèixer davant un jutge i uns fiscals que, aquesta vegada, l’interrogaran a fons perquè expliqui l’origen i els mecanismes emprats per acumular la fortuna colossal que la seva família ha amagat a Andorra i, a través de testaferros, en un eixam de paradisos fiscals.
