Un any ben estrany

Aquest 2015 se’n va deixant-nos amb una sensació estranya, com de conte inacabat perquè han passat moltes coses noves però no han acabat de passar del tot, i si no que l’hi preguntin a Artur Mas o a Pedro Sánchez. Aquest any la humanitat ha perdut grans pensadors i artistes com Eduardo Galeano i Omar Sharif, Europa ha tornat a mostrar la seva ineptitud amb la crisi dels refugiats sirians i els catalans hem anat a les urnes tres cops per arribar a la conclusió, almenys en les dues últimes eleccions, que la democràcia no és només votar cada quatre anys.

La sensació de transició és més gran que mai, però amb l’afegit desconcertant que no sabem ben bé cap a on anem i que ens movem per pura inèrcia fent dos passos endavant i quatre enrere. Sort en tenim, de l’estat catatònic que ens provoquen aquests dies les festes nadalenques. Tenim el cervell tan ocupat pensant què regalem si tots tenim de tot i quants quilos de més ens deixaran els torrons i les barreges alcohòliques, que difícilment podem dedicar ni cinc minuts a reflexionar sobre el delirant escenari polític que ens espera aquest 2016 tant a Catalunya com a Espanya.

A Espanya, el resultat del 20-D està deixant en evidència a més d’un i no parlo només d’Albert Rivera, que havia de menjar-se el món i ara l’únic que es menja són les sobres ràncies de can pepé. Parlo sobretot dels socialistes, que han demostrat una vegada més no haver entès res de res. En aquestes eleccions el PSOE ha tret un dels seus pitjors resultats i tot i així, en lloc de fer pinya i buscar noves fórmules per erigir-se en una alternativa digna a Rajoy, han optat per la tàctica caïnita: matar-se entre ells fins que no quedi ningú a Ferraz, ni tan sols Eduardo Madina, per apagar el llum i tancar la porta.

En el cas català, fa més de tres mesos que tenim un govern en funcions i estem pendents del vot d’una formació assembleària que, sotmesa a una pressió política i mediàtica sense precedents, està a punt de trencar-se per la meitat com demostra el sospitós empat de diumenge passat. Els que tremolen només de pensar que el pròxim 2 de gener la CUP pugui donar el sí definitiu a la investidura de Mas res han de témer. Molt pitjor que investir el delfí de Pujol és haver de conduir Catalunya cap al precipici amb una olla de grills per govern. Rieu-vos del tripartit maragallià.

En realitat, els polítics espanyols i catalans no són tan diferents com ens volen fer creure ni tan civilitzats com, per exemple, els belgues, que han estat més de 500 dies sense posar-se d’acord per governar i no ha passat res. Tampoc són tan intel·ligents com els nostres veïns europeus perquè l’ambició els cega i els fa fer el ridícul. En el cas de Sánchez, les similituds amb Mas són sorprenents. Tots dos van treure un resultat electoral inferior al previst, tots dos estan entestats a ser presidents del govern i tots dos estan disposats a pactar amb el diable es digui Podemos o es digui CUP.

Ara per ara, l’única cosa que els diferencia a banda del seu projecte polític és que tenen la tripulació mig amotinada per raons diverses. A Sánchez, els seus barons han tret la bandera de la unitat de la pàtria i la Susanita prepara el forn per a la gran bacanal. A Mas, els seus ja comencen a dir en veu alta que tornem a votar perquè és millor morir matant que pactar amb la CUP per acabar morint igualment sense cap glòria. Suposo que la sensació que tinc d’haver fet una gran volta per tornar al punt de partida em ve del fet que el Nadal m’importa un rave i que ja penso en la costeruda pujada del gener i en l’horitzó de bucle electoral sense fi que ens ve a sobre.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides