Un català a la Moncloa

No deixaria de ser irònic que un català acabés presidint el govern d’Espanya a partir del 20-D i encara ho seria més que fos un president català el responsable d’enviar els tancs a la Plaça Sant Jaume per engarjolar un desesperat Artur Mas que no sap què més inventar-se per seguir aferrat a la poltrona. Últimament, la realitat política està superant amb escreix la ficció més retorçada, així que no seré jo qui rebutgi la possibilitat d’aquest escenari esperpèntic. Parlo, evidentment, d’Albert Rivera.

Les últimes enquestes d’intenció de vot publicades pels mitjans de comunicació espanyols no paren de confirmar una tendència que s’apunta des de fa mesos, però que sorprèn gairebé tothom per la velocitat amb què està superant els pronòstics inicials. Els dos grans partits contemplen astorats com Ciutadans escala posicions en les preferències polítiques dels electors a pesar de ser un partit nou de trinca, personalista, jugar amb l’ambigüitat ideològica a excepció del seu tret antinacionalista (català, esclar!) i ser un invent d’una colla d’intel·lectuals made in Barcelona.

La bona acollida de partits transversals com Ciutadans entre l’electorat demostra que la societat espanyola està fins als nassos d’un règim polític que fa un tuf a podrit que espanta. Els casos de corrupció i els abusos de poder d’una casta que s’ha cregut intocable durant dècades i que ha prosperat a canvi de no remenar la merda heretada del franquisme supuren per totes les costures d’una Transició que agonitza. Populars i socialistes representen el passat igual que la monarquia borbònica imposada per Franco. No els salva ni la cirurgia estètica ni la naftalina.

El problema és que un cop assumida la caducitat de l’invent, ningú sap ben bé cap a on tirar i en aquest desconcert és quan és més fàcil que qualli el discurs del fals messies. El jove Rivera, que va aparèixer el 2006 en boles als cartells electorals i que va provocar la riota de la resta de partits catalans, s’ha tret la careta de bon noi que mai ha trencat un plat. El Rivera d’ara serra les dents i els punys, decideix qui governa a ajuntaments i governs autonòmics, i no li tremola la veu quan dóna lliçons de democràcia moderna als dinosaures del Congrés dels Diputats o ensenya els andalusos a pescar.

Ciutadans, alimentat per alguns mitjans de comunicació suposadament progressistes, no ha fet fàstics a res en aquests agitats deu anys d’existència. No importa que entre els seus quadres hi hagin franquistes, veterinaris, socialistes, paletes o arribistes: tothom és benvingut perquè del que es tracta és de fer el sorpasso i ocupar el centre sociològic perquè és el que sempre dóna la victòria. L’únic requisit que demana l’alternativa taronja és ser un bon espanyol disposat, si cal, al sacrifici per defensar la pobre pàtria de l’amenaça del secessionisme català.

En tot aquest escenari electoral tan incert, si hi ha algú més perplex que la resta aquest deu ser Josep Antoni Duran, l’etern aspirant a ser ministre ni que fos sense cartera. Mentre ell s’ha passat anys anant i venint del Congrés a la suite de l’Hotel Palace per acabar sent un zero a l’esquerra –almenys en l’escenari català actual-, resulta que el jove advocat Rivera, fill d’uns botiguers de la Barceloneta, té cada dia més números d’acabar sent el primer inquilí català de la Moncloa en molts anys i, a més, el primer disposat de debò a suspendre l’autonomia de Catalunya. Si no hi ha més remei, per descomptat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides