Ha estat convocar eleccions el senyor Rajoy i arrencar tots a córrer per buscar candidat i tancar les llistes. Què no havíem quedat que Espanya ens importava un rave i que el procés de desconnexió era imparable? Resulta que, un cop més, en la complexa galàxia independentista catalana els únics que tenen clar que al Congrés dels Diputats no se’ls ha perdut res són els suposadament eixelebrats de la CUP que no volen Artur Mas com a president. A la resta els ha faltat temps per enviar a Madrid els seus ambaixadors. En el cas de CDC, l’encarregat de presentar credencials serà probablement Quico Homs, molt bregat en negociacions surrealistes com el vodevil de l’Estatut.
No cal ser un cervell per arribar a la conclusió lògica que presentar-se a les eleccions d’un país que consideres que no és el teu no té ni cap ni peus. En fer-ho, estàs legitimant una institució política que depèn d’un govern d’un Estat que suposadament et roba i utilitza la justícia amb finalitats polítiques per decapitar el moviment sobiranista. Pensar que obtindràs majoria absoluta és absurd i pensar que amb una correlació de forces diferent serà possible un divorci civilitzat gràcies a la teva influència encara ho és més, sobretot perquè ara la pubilla que PP i PSOE festegen és Ciutadans i cap d’ells donarà el vistiplau al desmembrament patri.
Tanmateix, el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà ha defensat la presència de les forces catalanes, les independentistes, a la cambra baixa espanyola per donar suport precisament el procés de ruptura democràtica. Deu ser dels pocs republicans convençuts que anar a Madrid és important per fer pedagogia de la secessió, suposo malèvolament perquè ell s’hi juga en part la feina. També deu ser dels pocs desmemoriats que es creu la nova Convergència independentista i que ha oblidat les males jugades que en el passat va fer CiU pactant amb el govern de torn i deixant amb el cul a l’aire la resta de forces catalanes.
De moment, però, caldrà esperar esdeveniments. Esquerra no té clar ni el cap de llista –tot i que sona el mateix Tardà, com sempre- ni quina mena de candidatura presentarà. El dilema dels republicans és ara si fan una trista llista de partit o repeteixen l’experiment agredolç de presentar-se en coalició amb els convergents. Recuperar l’invent maragallià d’obrir la candidatura a la societat civil i fer una llista de poetes i cantants per entretenir les soporíferes sessions del Congrés també és una opció.
I si la participació de les forces independentistes a les eleccions del 20-D em té desconcertada, el cas dels socialistes catalans presentant la seva candidatura com un exemple de renovació m’ha acabat de rematar. Resulta que l’eterna i ambiciosa Carme Chacón, apadrinada per José Montilla i experta a segar l’herba sota els peus a qui es posa davant seu, es presenta a si mateixa com la candidata de la renovació. I el pitjor és que no és ella sola. En la llista de saba nova del PSC apareix també José Zaragoza, un altre incombustible dirigent socialista que durant una època per sort ja llunyana treia i posava redactors de les seccions de política d’alguns diaris barcelonins com si res.
Tinc la sensació que al carrer Nicaragua s’han cregut que la travessa del socialisme català pel desert s’ha acabat i que la nit del 20-D serà la del retorn triomfant de Pedro Sánchez a la Moncloa gràcies als vots del PSC. Els resultats de les eleccions catalanes no van ser tan desastrosos que tothom preveia, d’acord, però pensar que l’escenari es pot repetir als comicis del desembre és temerari, sobretot ara que el moviment municipalista pilotat per Ada Colau ha tornat al taulell de joc amb noves forces.
Intentar vendre a l’elector català la moto d’una candidatura renovada encapçalada per l’exministra de Defensa Chacón demostra que al PSC no tenen miralls per veure’s les arrugues. Vull pensar que els catalans no som tan rucs com ells es pensen i encara podem ensumar l’olor de naftalina dels uns i la incongruència dels altres.
