Després del 27-S, el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz afirma, rotund, que “el nou auge independentista es deu a l’austeritat” i el professor Vicenç Navarro insisteix que “el problema més gran que avui té Catalunya és el deteriorament del seu benestar”. Però d’això se’n parla poc. Enmig del soroll que ens envolta, a vegades és més fàcil creure en miracles que parar-se a pensar en la crua realitat.
Les dades són aquí, malgrat que els economistes a sou de TV3 s’entestin a dir el contrari, com assenyala Navarro. Els salaris a Catalunya són dels més baixos d’Espanya i de la UE, la sanitat pública s’ha reduït dràsticament en benefici de la privada, de la mateixa manera que l’educació. Habitatge social, llars d’infants, atenció als dependents…, han estat relegats al bagul dels somnis. L’índex d’atur és de més d’un 20%, que supera el 40% entre els joves en edat de treballar. Un 23% de la ciutadania al llindar de la pobresa i molts d’ells en situació crítica. Famílies dependents d’un sol ingrés, a vegades de l’avi jubilat. Desindustrialització, abandonament del territori, precarietat laboral, pèrdua de drets, etc. etc. etc.
Aquest panorama, que no sols afecta de manera conjuntural, sinó que s’ instal.la en la consciència i la visió de futur de les persones, acaba traduint-se en inseguretat, angoixa i desesperació per a molta gent. I és llavors quan els mateixos que han executat amb mà de ferro la brutalitat de les retallades i, en molts casos, desaprensius corruptes (CiU, pujolisme i còmplices) han llençat sense cap rubor això que “ens roben”. Ens roba l’Administració central, ens roben les autonomies subsidiades, “ens roba l’Espanya parasitària que es manté gràcies a la Catalunya productiva”, s’ha arribat a dir.
I aleshores comença a prendre forma el miracle. Si estem tan malament i Espanya ens roba, sembla natural que la solució sigui sortir d’Espanya, construir un país nou, com Suècia, Andorra…, fer tabula rasa. Escriu Georg Lukács en L’assalt a la raó que “quant més personal es fa la desesperació, quant més adquireix l’expressió en ella la sensació que perilla l’existència individual, més sorgeixen d’aquest estat d’ànim, necessàriament, en la generalitat dels casos, la credulitat i la fe en els miracles”.
El bucle por-desesperació-recerca del miracle, que tants episodis històrics ha protagonitzat, està reproduint-se a Catalunya i així ho expressa, sense pèls a la llengua, Jürgen Habermas: “Quan, com a conseqüència d’una desigualtat social creixent, l’angoixa i la inseguretat augmenten, existeix la temptació de recórrer a les entitats “natals”, naturals o heretades, com la nació, la llengua, la història… El rebrot de la flama nacionalista a Escòcia, a Catalunya o a Flandes és, segons la meva opinió, un equivalent funcional de l’èxit del Front Nacional a França”.
Així, l’ona sísmica del miracle es propaga no tant per la superestructura política -massa protagonista- sinó al fons, en la societat i, molt en particular, entre molta gent que, malgrat totes les vicissituds, havia trobat un cert acomodament social. En part d’ella pervivien greuges, contenciosos i un pessimisme històric respecte a les relacions entre Catalunya i Espanya, però fou majoritari l’optimisme que va acompanyar la reconquesta de les llibertats i l’autogovern. En aquestes, va arribar la crisi i els mateixos que la varen propiciar i els seus amics es van inventar el miracle.
“I aquest estat de coses no deixa marge -en la generalitat dels casos- al ferm propòsit de parar-se a reflexionar per compte propi sobre la situació per mirar de sortir d’ella”, afegia Lukcás. Des de l’esquerra s’aspira, naturalment, a que la crisi desencadeni moviments de progrés en la societat, però són nombrosos els exemples que demostren tot el contrari, com és ara el cas de Catalunya, on la gent, molta gent, contempla amb admiració, sorpresa o estupefacció el “miracle”. Així en deien els llatins a les coses prodigioses que escapaven al seu enteniment, com els eclipsis, les estacions de l’any i les tempestes. I, a més, els miracles no existeixen.
