Tots parlem de Grècia i de la possibilitat que acabi caient en default per no poder pagar els crèdits de la “troika” que ofeguen la seva economia. Però a l’altra punta de la Mediterrània, Catalunya es troba en una situació semblant. El “pont de mar blava” que uneix Catalunya amb Grècia té molts noms en comú: Ítaca, Empúries, Neopàtria.., però també l’espasa de Dàmocles del default imminent.
Pels qui en depenen directament -proveïdors, entitats del Tercer Sector, persones sense recursos, ajuntaments, escoles, hospitals, associacions de l’àmbit cultural…- la situació catastròfica de les finances de la Generalitat té un impacte angoixant i insuportable en el difícil dia a dia. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha denunciat que l’ofec financer fa que, de facto, la Generalitat ja estigui intervinguda i el conseller de Presidència, Francesc Homs, ha anunciat que les tensions de tresoreria es perllongaran, com a mínim, dos o tres mesos més.
L’escenari és tenebrós i només cal escoltar, per exemple, els farmacèutics o els alcaldes per corroborar-ho. El sistemàtic impagament de les factures i la desesperant morositat de la Generalitat tenen unes conseqüències traumàtiques i, en molts casos, irreversibles per a milers de catalans -empreses i particulars- que depenen de les arques autonòmiques per poder funcionar.
Ara som a l’estiu, el mes d’agost és inhàbil, suposadament el mes de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya, el govern que en surti no començarà a ser operatiu –amb sort- fins al mes de novembre, de seguida ens cauran a sobre les festes nadalenques… Això vol dir, ras i curt, que en els pròxims sis mesos, la situació política a Catalunya estarà immersa en una absoluta provisionalitat i amb uns governants totalment en precari.
La por que hi ha és que, instal·lats en aquesta llarga incertesa, les peremptòries necessitats dels proveïdors i dels dependents de la Generalitat quedin desateses i que la bola del deute públic assoleixi magnituds asfixiants, amb un efecte letal sobre les constants vitals de Catalunya. Per això, des d’aquesta perspectiva, el més raonable seria -sembla- que el president Artur Mas assumeixi la seva responsabilitat d’exhaurir la legislatura fins a finals de l’any vinent, en comptes de convocar eleccions anticipades aquest 27-S.
Catalunya no és un ens sobrenatural. Catalunya som els 7,5 milions de persones que habitem aquest triangle amb vèrtexs al cap de Creus, la Val d’Aran i el delta de l’Ebre. Catalunya no va néixer ahir. Catalunya és una identitat política amb molts segles d’història a l’esquena.
Ara i aquí hi ha unes urgències ineludibles que passen, abans que res, per restablir la normalitat en el funcionament de la Generalitat i garantir el pagament de les persones, empreses i entitats que en depenen. Si fem cas del “full de ruta” pactat per CiU, ERC, ANC, Òmnium Cultural i l’AMI, després del 27-S s’enceta un altre període provisional de 18 mesos en el qual caldrà redactar la nova Constitució catalana, abans de proclamar la independència.
Tot això és molt llarg. I, mentrestant, de què menjarem? No seria més intel·ligent i més pragmàtic posar, d’entrada, ordre a les caòtiques finances de la Generalitat i pactar –amb la força aclaparadora, ara sí, del Parlament- un finançament correcte?
