Ser català és una creu. O viure a Catalunya i prendre’s seriosament el debat polítco-territorial dels darrers anys. El famós ‘procés’ s’ha anat embolicant que no és només que molta gent n’hagi desconnectat per avorriment sinó que ho ha fet perquè s’ha perdut. És com quan en una de les recents versions de Star Trek, el comandant Spock li etziba al protagonista: “Jo no sóc el nostre pare”. Si intentes entendre el sentit de l’expressió perds el fil de la resta de la pel·lícula.
Tinc la impressió que a molts catalans els passa alguna cosa semblant. Ja no saben qui és son pare polític. Queden tres mesos per les eleccions autonòmiques i ja no saben en quina llista encaixa la seva ideologia. Si les eleccions no són per triar diputats sinó per decidir si Catalunya ha de ser independent o no, per què no ho plantegen més clar?. Després es queixen de la pregunta de la consulta interna d’Unió Democràtica però, a hores d’ara, quina és la llista bona? La llista del president? La llista ‘amb’ el president? La llista sense el president? La llista contra el president?
Jordi Sánchez, que ha vingut a posar pau i una mica de patxorra al procés, s’apunta a la cerimònia de la confusió amb una consulta als socis de l’Assemblea Nacional Catalana que també té tela: “Vols que l’ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?”
Mani? És d’aquelles consultes que requereixen quatre respostes: Sí, No, Abstenció i ‘No ho he entès’.
Entre riures i emprenyamentes hem anat passant els anys. En portem quasi cinc processant-nos. Riu-te’n d’en Kafka. Ara toca que cadascú passi la seva llista. Oriol Junqueras diu que amb 68 diputats n’hi ha prou per proclamar la independència. Quasi millor que ho faci ara que entre els seus i els de CDC els tenen de llarg. Clar que si restem els diputats d’Unió, potser els números no surten. Artur Mas diu que té amagada la DUI per si un cas venen els “indis”.
Només faltaria que a més d’imposar la independència per decret obliguin els catalans a saludar com ho feia el comandant Spock. Crec que Polònia hauria de ressuscitar Leonard Nimoy i donar-li un paper al programa. I un altre a Raimon. Quan diu allò que “Jo no sóc dels meus, quan els meus volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc”.
Perquè diguin després que ser català és fàcil!
