Ja ho va profetitzar el bisbe Torras i Bages, el “pare” del nacionalisme conservador: “Catalunya serà cristiana o no serà“. Malgrat que La tradició catalana va ser publicada l’any 1892, la seva influència és, pel que podem constatar, plenament vigent.
D’acord amb el llegat de Torras i Bages, en la política catalana ens hem acostumat, en els últims anys, a reviure escenes bíbliques. Artur Mas va ser, durant una època, el Joan Baptista que ens anunciava l’arribada del “Salvador, fill de Déu”: Oriol Pujol. El “Salvador” va fer figa per culpa de les ITV i, aleshores, Artur Mas es va transmutar en el Moisès que ens havia de menar a la Terra Promesa (la independència).
La patacada electoral del 2012 va ser traumàtica i, a continuació, Artur Mas va assumir el rol del David català, lluitant contra el Goliat espanyol. Però el “cuento” tampoc ha funcionat i les eleccions municipals del 24-M ens han portat com a gran novetat… la irrupció a l’Ajuntament de Barcelona dels “indignats” d’Ada Colau!
Ara assistim al capítol final del “procés” amb una nova escena bíblica: la d’Artur Mas fent de Samsó i carregant-se el “temple” de la federació Convergència i Unió, altrament dit “la casa gran del catalanisme”. Les conseqüències d’aquest episodi són conegudes: Samsó-Mas mor sepultat sota els enderrocs, víctima de la desesperació i de la seva mateixa força sobrehumana!
Jo no sé –ho intueixo- qui és l’assessor àulic que, inspirant-se en la Bíblia, aconsella Artur Mas a fer aquestes excèntriques barbaritats. Destruir la fórmula CiU, que tants èxits electorals ha donat en el passat, és enterrar el catalanisme moderat en la marginació política.
Amb l’acte de Molins de Rei i la seva apel·lació als actors de la “societat civil” (ANC, Òmnium i AMI) perquè organitzin una “llista amb el president”, Artur Mas ha inoculat la zitzània de la divisió i la baralla en el “corpus” independentista. La bona gent que, en els últims quatre anys, s’ha mobilitzat de valent i ha suat la samarreta pel somni de la “Dinamarca mediterrània” no es mereix aquest càstig i aquesta condemna.
En el seu viatge a Ítaca, Artur Mas ha decidit cremar les naus de CiU... abans d’arribar-hi i està obligant la “tropa” a saltar per la borda i a continuar nedant en la immensa mar blava, sabent que els espera la fatiga i l’extenuació de la nit. El divorci amb el partit de Josep Antoni Duran Lleida -que, espavilat de mena, es queda amb les sigles de l’històric partit després de la dolorosa escissió interna patida- és un cataclisme que anticipa i precipita la mort política d’Artur Mas.
Un cop enderrocat el “temple” erigit per Jordi Pujol l’any 1978, CDC s’ha quedat desguarnida sota els estels. A Esquerra Republicana (ERC) li queda ara l’agraïda feina d’anar recollint les restes del naufragi convergent provocat per Samsó-Mas. Això sí, mirant curosament l’ADN de cada candidat que entri per la porta de Calàbria.
Al final, tot quadra i haurem d’acabar fent un monument a l'”avi” Florenci, aquell que de jove era un abrandat militant d’ERC i que de vell va llegar l’enverinada “deixa” a Suïssa/Andorra per la seva nora i els seus néts, causant el descrèdit i la ruïna política del seu fill Jordi. Ara ja ho sabem: CDC ha estat i és, en realitat, la “marca blanca” d’ERC.
Amb la destrucció de CiU, Samsó-Mas ens acaba de descobrir el secret més ben guardat de la política catalana.
