Convergència decideix: Unió o Esquerra

Catalunya és un poble sentimental. Per això l’independentisme ha pres volada i per això mateix mai no esdevindrem independents. Trencar amb els lligams familiars i veïnals que uneixen catalanoparlants amb castellanoparlants és una decisió traumàtica i irreversible que mai no serem capaços d’adoptar. No per por, prudència o seny. Senzillament, perquè l’ànima catalana, fortament impregnada pel catolicisme conciliar, és així: empàtica, solidària i tolerant.

Unió Democràtica (UDC), el partit català catòlic, ha marcat clarament la frontera política i no farà el salt a l’independentisme. Convergència Democràtica (CDC), desorientada des de la caiguda als inferns del seu fundador, Jordi Pujol, ha emprès, instintivament, una fugida endavant que la porta a buscar, a la desesperada, l’aiguabarreig amb Esquerra Republicana (ERC). Però als pobles i viles de la Catalunya profunda, bastió del moviment sobiranista, tothom es coneix i la fusió dels cercles convergents amb els cercles republicans és impossible. Són i representen dos mons diferents, encara que l’Assemblea Nacional intenti forçar la síntesi amb la bandera del “dret a decidir”.

En aquesta tessitura, el divorci entre CDC i UDC és inevitable. A menys, és clar, que l’anunciada refundació de Convergència passi per una renúncia explícita a la independència i busqui mantenir, com a valor estratègic prioritari, la federació amb UDC. La indigència política de l’actual direcció convergent, sota la síndrome del tacticisme a curt termini, és capaç d’això i de molt més.

Els apologetes del sobiranisme afirmen, cofois, que el tradicional eix social dreta-esquerra que determina el joc polític en les democràcies occidentals ha estat substituït, en el cas de Catalunya, per l’eix nacional independentistes-dependentistes. Però això no és així. La disjuntiva que té CDC –mantenir el vell pacte amb Unió o buscar la confluència amb ERC- reflecteix, agradi o no agradi, la preeminència de l’eix social en el debat ideològic actual.

Si CDC persevera en l’aposta independentista sap que perdrà la falca moderadora d’Unió i caurà en un espai electoral que ja està ocupat per ERC. Confiar en l’efecte catalitzador del president Artur Mas i caure en la temptació cabdillista és un gravíssim error d’apreciació. En aquesta onada regeneradora de profunda neteja de la classe política que escombra Catalunya i l’Estat espanyol, Artur Mas sap que té els peus de fang i que pot ser enxampat en fals en qualsevol moment, accelerant la seva dimissió abans del 27-S.

Les tensions entre CDC i UDC arribaran al seu clímax en els pròxims dies amb la confecció de les llistes electorals per a les municipals del 24-M. Continuïtat de la federació, renunciant a la independència, o trencadissa? Aquesta és la qüestió palpitant que determinarà la política catalana en els pròxims dos anys.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides