Del cas Pujol, allò que més em sorprèn i m’indigna és l'”amnèsia” de l’expresident de la Generalitat en les dues compareixences que ha fet fins ara per explicar l’origen de la fortuna del clan: al Parlament de Catalunya, el passat 26 de setembre, i al Jutjat d’instrucció n. 31 de Barcelona, el passat 27 de gener. Les seves intervencions han estat pròpies d’un malalt d’alzheimer, sigui dit amb el màxim respecte per les persones que pateixen aquesta xacra i per llurs famílies, que han de conviure amb les dramàtiques conseqüències d’aquesta malura.
Però Jordi Pujol no pateix alzheimer, simula tenir-ne. No sap en quin banc ni en quin país va dipositar el seu pare Florenci la “deixa” que, segons la seva versió, procedia de les operacions fetes amb pessetes/dòlars en els anys cinquanta del segle passat. No sap la quantitat de diners exacta que hi havia en aquest “racó” que no va declarar a Hisenda. No sap com van gestionar els dos suposats marmessors d’aquesta “herència en B” del seu pare, Delfí Mateu i Joaquim Pujol, aquests fons. Ha optat pel recurs covard de penjar el “mort” a dos difunts. Mai no va trobar el moment, durant 35 anys, per regularitzar aquest “tresor” amagat a l’estranger. No sap què va fer després el seu primogènit Jordi Pujol Jr. amb aquesta “deixa” ni quan ni com es va fer el repartiment posterior entre la seva dona i els set fills.
No sap, no sap, no sap. No se’n recorda, no se’n recorda, no se’n recorda. L’actitud de l’expresident de la Generalitat en aquest affaire és increïble, inadmissible i molt poc honorable. Durant 15 anys, Jordi Pujol va ser el màxim executiu de Banca Catalana i, com és obvi, dirigia totes les grans operacions que s’hi van fer: compra d’altres bancs, participació accionarial en empreses, concessió de crèdits i autorització de risc, captació de passiu, ampliacions de capital… La imatge que ara ens vol donar de “desinterès” pels diners és absolutament falsa i hipòcrita. Jordi Pujol ha remenat, administrat i gestionat quantitats fabuloses de capital i, per tant, té una aguda i desenvolupada “ment matemàtica” que no quadra amb la suposada inòpia pel que fa al “tresor” de la seva família a l’estranger.
En la seva etapa com a president de la Generalitat, Jordi Pujol també va demostrar que té una memòria “prodigiosa”. En les visites que feia als pobles o en les trobades socials identificava i recordava antecedents i detalls de les persones amb qui parlava. Per què té aquest súbit atac d'”amnèsia” quan es tracta dels suposats diners del seu pare?
Com és lògic, Jordi Pujol ho sap tot i fins al mínim detall d’aquest “tresor” amagat. On és, com s’ha nodrit, quin import té, com s’ha mogut, qui l’ha mogut i què se n’ha fet. Però no ho vol dir i s’estima més “fer-se el suec”.
No s’adona que la seva estratègia de defensa és absolutament errònia? Creant aquest “núvol” de confusió incentiva el “morbo” i la curiositat de la gent, dels periodistes, dels jutges i dels fiscals. Al cap i a la fi, Jordi Pujol no ha matat ningú, només ha defraudat a la Hisenda espanyola. Fugint d’escola amb l’excusa de l’amnèsia, l’expresident de la Generalitat enfanga i destrueix, encara més, la seva imatge i la seva biografia. I, el que és més greu, estén l’ombra de desconfiança sobre tota la Generalitat, sobre la seva obra de govern i sobre tots els militants i quadres del partit que va fundar, Convergència Democràtica.
Jordi Pujol ha de dir tota la veritat al poble de Catalunya. No passa res i ens ho mereixem, tant els qui li han fet confiança a les urnes com els qui no. Té l’oportunitat de fer-ho en la seva pròxima compareixença davant la comissió d’investigació parlamentària sobre el frau fiscal.
