Artur Mas té els dies comptats com a president de la Generalitat de Catalunya. Esquerra Republicana (ERC) i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ho han expressat molt clarament: si el líder convergent vol continuar comptant amb el seu suport ha de convocar immediatament –en el termini màxim de tres mesos, ha precisat Carme Forcadell al míting de la plaça de Catalunya- unes eleccions plebiscitàries, a poder ser amb una “llista de país”.
Els números no surten. Dels 135 escons que té el Parlament català, l’aposta independentista només concita, ara com ara, el suport explícit dels 37 diputats de Convergència Democràtica (i això no està gens clar en totes “ses senyories”), dels 21 d’ERC i dels tres de la CUP: en total, 61, set per sota de la majoria absoluta. Sense el concurs dels 13 diputats d’Unió Democràtica i dels 13 d’Iniciativa per Catalunya-EUiA, que formaven part del bloc inicial de la consulta del 9-N (versió A), la suposada “unitat” esdevé una minoria clamorosa.
La consulta del 9-N (versió B) no porta enlloc i s’està “organitzant” des de Presidència i Vicepresidència de la Generalitat com si tampoc no s’hagués de realitzar. La manca de temps i de voluntat política per estructurar un debat a fons sobre els “pros” i “contres” de la secessió i l’absència d’un cens que serveixi de referència i doni garanties de legitimitat fan que el resultat de la consulta, sigui el que sigui, no mereixi, d’entrada, cap mena de credibilitat, tant en clau interna com internacional.
Als 20.000 voluntaris que ha convocat el president Artur Mas se’ls demana que han de ser als centres de votació el dia 9-N des de les 7,30 hores del matí fins que finalitzi el recompte, la tramesa de dades i el lliurament de la documentació, com a mínim fins a les 24 hores. A més, aquesta tasca, segons llegim a la web de la Generalitat, “no merita compensacions econòmiques de cap mena ni dóna dret a cap permís laboral”. Amb l’afegitó que, amb tota probabilitat, milers dels voluntaris que s’estan apuntant hauran de fer aquell dia molts kilòmetres per reforçar els centres de votació que no tinguin cobertura logística suficient. Tot plegat, un desideràtum.
A Artur Mas, el temps polític se li acaba. Ha trencat la porcellana desistint de la celebració de la consulta (versió A), és incapaç de realitzar la consulta del 9-N (versió B), no té autoritat moral per confegir ni encapçalar la “llista de país” i, encara que té la potestat estatutària de fer-ho, no pot convocar unes eleccions plebiscitàries anticipades sense provocar la ruptura traumàtica de la coalició amb Unió Democràtica. I tot això, amb la caixa de la Generalitat plena de teranyines, sense saber com pagarà les nòmines del mes d’octubre i depenent totalment de l’aixeta del ministre Cristóbal Montoro per arribar a final d’any. Per postres, té el “dossier Liechtenstein” a punt d’esclatar-li sota el cul en qualsevol moment. Insuportable i patètic.
Artur Mas no arribarà viu al 9-N. En els pròxims dies assistirem a l’acte final d’aquesta tragicomèdia pitarresca amb l’anunci de la seva dimissió. Paradoxalment, només el pot salvar –si vol- el PSC. Donant-li oxigen al Parlament, garantint-li l’aprovació dels Pressupostos del 2015 i, en especial, desbloquejant la titulització al mercat de Londres dels 850 milions d’euros del cànon de l’aigua -decisió que és en mans d’Agbar i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Antoni Balmón)-, que permetrien salvar el default imminent de la Generalitat. Però tot això té un preu: la retractació pública d’Artur Mas de les seves vel·leïtats sobiranistes i l’aturada en sec del procés sobiranista.
El dilema d’Artur Mas és, en termes polítics, angoixant i inajornable. O els “100.000 fills de Carme Forcadell” o els 20 diputats del PSC. O el maten els uns o el maten els altres o es suïcida. Tic-tac, tic-tac… Uf, va dir ell (copyright Quim Monzó).
