El Parlament Ciutadà, reunit a Barcelona, ha aprovat la Renda Garantida Ciutadana, que més de 120.000 catalans han avalat amb la seva signatura i que espera que el Parlament de Catalunya trobi el moment adequat per discutir-la. En aquest acte va intervenir el professor d’Economia de la Universitat de Barcelona Ramon Franquesa, que va explicar les raons per les quals el finançament d’aquesta Renda de Ciutadania no és impossible, com sostenen els que s’hi oposen.
És possible que tots els ciutadans de Catalunya tinguin dret a una prestació econòmica de 664 euros al mes?
És possible. Perfectament possible. I no només possible sinó necessari perquè els costos d’abandonar una part tan important dels nostres ciutadans acabaran sent molt més alts que l’esforç que ara pot suposar la protecció dels més febles.
S’ha calculat quants diners hauria de posar el Govern català per fer front a aquesta Renda? O depèn de cada exercici pressupostari? Del nombre d’aturats, dels sous que guanya la gent…?
Una de les coses que observem és que en el primer estudi que vam fer ara fa dos anys del cost d’aquesta Renda Garantida de Ciutadania estimàvem una quantitat de l’entorn de 2.000 milions d’euros. Ara, passaria dels 3.000 milions. Per què? Perquè contra el discurs oficial de la recuperació econòmica que fa el Govern ens trobem que, tot i que l’atur està baixant (en part perquè moltes persones han sortit del país i no es registren), hi ha el doble de persones sense cap tipus de prestació. Són persones que porten molt temps a l’atur, han perdut les possibles compensacions que tenien i ara ens trobem amb un quart de milió llarg de persones a Catalunya que no tenen cap ingrés.
D’on podrien sortir els diners per pagar aquesta Renda Garantida Ciutadana?
Poden sortir d’un canvi de prioritats. 3.000 milions és una quantitat important. Recordem que Catalunya Caixa va ser rescatada amb 12.000 milions, quatre vegades més. Allò va beneficiar molt poca gent i la Renda Garantida permetria viure amb dignitat a un milió de persones, gairebé. Una primera via és recuperar els impostos que la Generalitat ha anat perdonant a les grans fortunes del país: impost de patrimoni, de successions… S’ha fet molta demagògia sobre aquesta qüestió per espantar la gent. El problema no és l’impost de successions en les vivendes familiars sinó el que afecta les grans fortunes, els grans propietaris immobiliaris que tenen moltíssimes cases o grans extensions de terra. Aquest és un patrimoni que no es pot amagar, no te’l pots endur a Luxemburg o a un altre paradís fiscal. Quan tens un objecte clarament gravable i un Govern perdona aquests impostos a la gent més rica, en un moment de crisi social profunda com l’actual, evidentment es perden recursos i possibilitats de poder atendre les necessitats de les persones que estan en condicions pitjors.
Una segona via és que l’aplicació de la Llei portaria a reduir les despeses de la Generalitat per atendre els efectes de la pobresa, que són molt extensos i van des dels menjadors escolars, als costos sanitaris, suïcidis, el pagament dels deutes per subministraments energètics, d’aigua… Hi ha una enorme despesa pal·liativa que no faria falta abordar si es donés una resposta amb ingressos suficients a la gent.
LLEGEIX L’ENTREVISTA COMPLETA A L’EDICIÓ EN PAPER DE EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
