Els catalans som com uns vells rabiüts que ens hem fet antipàtics als ulls de tota la resta de comunitats de l’Estat espanyol i dels governs de la Unió Europea. Ningú no entén la nostra dèria per separar-nos d’una entitat política, Espanya, de la qual vam ser cofundadors al segle XV. I mira que ens esforcem a explicar-ho amb pèls i senyals, urbi et orbi: dèficit fiscal, recentralització de competències, imposició judicial del 25% del castellà a cinc escoles concertades, greuge en infraestructures, la derrota de 1714…
No és que des de fora no ens facin cas perquè ens tenen mania. És que aprofundeixen, punt per punt, en l’argumentari de la “causa catalana” i arriben a la ràpida conclusió que no n’hi ha per tant i que, situats en l’any 2014 dC, els anhels d’independència no només són un deliri polític: són també minoritaris i fruit d’una descarada campanya mediàtica d’agit prop alimentada econòmicament des del Govern de la Generalitat.
Qui som els catalans? Segons la versió clàssica de Jordi Pujol, “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Però hi ha una segona variant que se’ns vol imposar des del nacionalisme rampant: “Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya i exerceix de patriota”.
Per comprendre l’abast del disbarat en el qual ens ha col·locat el president Artur Mas, recomano llegir acuradament l’enquesta sobre usos lingüístics que ha realitzat l’Idescat i que acaba de fer pública la conselleria de Cultura. És molt més seriosa i il·lustrativa que totes les que generen el CEO o els mitjans de comunicació subvencionats.
Òbviament, des del “Sometent mediàtic” ens han venut, de manera triomfal i esbiaixada, algunes dades de l’enquesta de l’Idescat: un 94’3% de la població entén el català! un 80,4% el parla!, un 82,4% el sap llegir! un 60,4% el sap escriure!
Però si posem la lupa a les dades de l’enquesta, la realitat és tota una altra: el català només s’empra en el 26,7% de les llars, en el 15% de les relacions d’amistat, en el 17,3% amb els veïns, en el 20,5% amb els companys d’estudis, en el 16,7% amb els companys de feina i en un 22,6% a l’hora d’escriure notes personals. Aquests guarismes reflecteixen una clara i preocupant regressió de la llengua catalana en relació amb les enquestes del 2003 i del 2008.
Per contra, l’ús social del castellà supera àmpliament el del català i està molt consolidat: el 50,7% dels catalans (o no són catalans?) empra el castellà com a llengua habitual, mentre el català ho és en el 36,3% de la població. A més, hi ha un segment del 10,6% que usa altres llengües vehiculars en la seva vida familiar, destacant l’àrab, el romanès i l’amazic. Per demarcacions, el català és hegemònic a les comarques de l’Ebre i del rerepaís, mentre que el castellà ho és a la resta de la zona litoral, al Penedès i a la gran connurbació de Barcelona.
Amb aquestes dades lingüístiques a la mà, quin sentit té convocar un referèndum per la independència de Catalunya? Només serviria per constatar allò que ja sabem d’antuvi, que aquesta qüestió divideix profundament la societat catalana i suposa, de facto, l’enfrontament entre dues comunitats que, fins ara, hem conviscut en pau i ens hem fusionat amorosament. Obrir la capsa dels trons identitaris no només és una temeritat i una irresponsabilitat política. És el pitjor camí per aconseguir la progressiva consolidació i expansió de l’ús social de la llengua catalana que tots volem.
Amb la imposició i el victimisme no anem enlloc. Com a bons mediterranis, la nostra gran arma és la seducció, però els catalans d’avui demostrem que som un absolut desastre en l'”ars amandi”. I després ens queixem que ningú no ens comprèn ni ens estima!
