El caràcter català sempre ha tingut una dimensió romàntica i solidària, heretada de la influència històrica que vam rebre dels càtars d’Occitània a l’Edat Mitjana. En la nostra ànima col•lectiva hi ha un rerefons de “bonisme” i de cant a la germanor que ens diferencia d’altres pobles europeus, molt més eixuts i pragmàtics.
Els catalans som gent de pau i fraternitat que sempre hem somiat en un Món idíl•lic que, malauradament, mai no ha estat (encara). Per això estem orgullosos de l’abat Oliba, un dels pares fundadors de Catalunya i impulsor de les assemblees de Pau i Treva. O recordem amb emoció les paraules del gran músic Pau Casals a les Nacions Unides. També tenim entre els nostres referents ètics el bisbe Pere Casaldàliga o la sempre ponderada comunitat benedictina de Montserrat.
L’actual moviment independentista, animat des de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), beu directament d’aquestes fonts primigènies. Per amor, els catalans som capaços de moure muntanyes i de fer els sacrificis més extrems. Altra cosa és l’aprofitament immoral que fan els polítics d’aquesta immensa generositat que nia en el cor dels habitants d’aquest racó del planeta.
Malauradament, el president Artur Mas no sap interpretar ni està a l’altura de la grandesa espiritual del tarannà català. Això, a banda dels seus gravíssims errors com a gestor del dia a dia de l’administració catalana, és la causa de la seva ruïna política. No té sentit de l’èpica cristiana ni sintonitza amb els anhels profunds de la bona gent.
Es va equivocar Artur Mas en el seu recent viatge a Israel quan es va “oblidar” de viatjar a 16 kilòmetres de Jerusalem, a Ramallah, on hi ha la seu de l’Autoritat Nacional Palestina i el seu president, Mahmud Abbas. Els catalans, atesa la nostra manera de ser, hauríem agraït que el president de la Generalitat hagués fet un gest de suport als palestins i hagués alenat els esforços de reconciliació entre aquests dos pobles, en comptes de fer la gara-gara al sionisme bel•licista. Dies després, el president francès, François Hollande, va tenir la intel•ligència política de fer la doble visita, a Jerusalem i a Ramallah.
En el seu viatge a l’Índia, Artur Mas s’ha tornat a equivocar. Algú li hauria d’haver explicat que Pakistan és el país veí, llargament enfrontat a l’Índia pel conflicte del Caixmir, i haver-li aconsellat de fer un viatge llampec a Islamabad, per saludar les autoritats locals en signe de conciliació. Si més no perquè els pakistanesos són la primera comunitat immigrant que viu i treballa a Barcelona i haurien agraït d’allò més el gest del nostre Molt Honorable.
Però Artur Mas és un president fred i mal assessorat, amb una visió molt esbiaixada de la geopolítica. No és d’aquesta manera guerxa com Catalunya trobarà el seu lloc en el Món. Som una nació que fa de l’harmonia i l’amistat entre els pobles la seva senyera. En canvi, Artur Mas ens projecta a l’exterior com una regió esquerpa, retorçada i antipàtica que només va de cara als negocis. Així no anirem enlloc. Entre altres coses perquè a l’Índia hi viuen 1.300 milions de persones, al Pakistan, 180 milions… i a Catalunya som els que som.
