Els que m’heu seguit per les xarxes socials, potser us heu sorprès de la meva bel·ligerància en el tema de les barrabassades fetes pels Mossos. Ho confesso; hi havia una emprenyada personal en el tema. Veuran, vaig estar donant, durant set anys, classe de deontologia professional i drets humans a l’Escola de Mollet i també, prop de deu, a moltes policies locals.
Fins i tot, els professors vàrem fer un llibre que va publicar la Diputació de Barcelona i que es pot descarregar en pdf, sota una llicència lliure.
No érem vidents com “Acebes” però vàrem predir, fil per randa, el que ha anat succeint. L’alarma sonà en el moment en què les promocions d’aspirants a policies de Catalunya, es varen començar a autonomenar “els mil cinc-cents, a mil cinc-cents”.
L’objectiu últim d’aquest personal era i és: un sou fixe, poques hores i problemes, els menys. Conceptes com el de servei a la ciutadania o principis publicats ja fa més de cent cinquanta anys per Sir Robert Peel, han desaparegut de la primera línia. “Jo no vull problemes… i el que me’ls busqui, en sortirà amb la cara trencada”. Aquest és un lema que es podria posar a la porta de moltes casernes de la policia a Espanya, substituint l’arxifamós “Todo por la patria”.
Les “armes” contra aquesta degradació, com pot ser el reciclatge, els controls deontològics per part de la ciutadania (aquí polítics) o els comandaments, o la simple idea que un policia és un artesà de la seguretat… s’han esvaït. La funció clàssica ha estat substituïda per una nova visió, l’americana de les seves pelis de “lladres i serenos”.
Per tant, també hem substituït les armes clàssiques policials, com són la defensa, (la porra clàssica, eina clau que permet posar distància entre una persona enfurismada i el policia, i a més serveix de bastó, si cal) i el revòlver, per la porra de molles extensible (que permet obrir-li el cap a algú, però res més) i pistoles automàtiques de 15 trets, de 9 mm (pistoles i munició dissenyades per a usos militars).
Un exemple de la perversió de no portar la defensa, doncs la trobem en què se’ls ha hagut de proveir als Mossos d'”armilles blindades”, perquè ara ja no tenen eines per allunyar algú que se’ls vol apropar massa i abandonen, per manca de reciclatge, massa sovint, les normes apreses sobre autoprotecció quan estan al carrer.
I no parlem d’armes no reglamentàries, que regularment surten en el debat, com les pistoles elèctriques, que de tant en tant fregeixen algú, o armes dissenyades perquè no es vegin per les càmeres, com el Kubotan.
I pel que fa a les eines dels antidisturbis, el mateix. Una bola de ‘foam’ d’aquests nous llançadors, si et va a la cara, també et treu un ull (té la mida justa). El problema és i serà, com s’usa la força, perquè no es cerqui el màxim dany, com passa més d’una vegada.
Molt probablement, l’empresari del Raval estaria viu (8 contra 1) si els mossos haguessin utilitzat assenyadament les defenses.
Peró hi ha una cosa molt més greu que ara ens afecta. La recerca de la impunitat per part del policia en el moment en què l’ha vessada. Mirin, tot es pot analitzar, i fins i tot és un risc assumit per tota la societat, que en una actuació policial se’t quedi una persona a les mans. Una desgràcia, però pot passar.
El que no és admissible, i el que cada cop es posa més de manifest, i contra el que no hi ha cap arma, és veure a policies tapant o afegint proves a la recerca de la impunitat o en contra de ciutadans que han qüestionat la seva “autoritat”. Els policies que ho han fet, i en aquest cas Mossos d’Esquadra, han abandonat la lleialtat a les persones que els hi paguen el sou. Simplement s’ha retornat a les maneres predemocràtiques.
Perquè la pregunta que ara ens fem tots és: Quantes vegades, els policies que varen intentar ocultar proves per la desgraciada mort al carrer Aurora, ho han estat fent? I els seus companys de caserna, per què ho han tapat i no ho han denunciat? Recordem, tenien l’obligació legal de fer-ho.
Els mals policies són molt pocs, però els que miren cap a una altra banda, i justifiquen l’injustificable, sí, aquests en són molts. No ens enganyem. I vull fer una especial menció en el cas de referència, als sindicats policials.
