Sóc periodista i la meva obligació professional és estar al peu del canó: informar-me per poder informar i estar permanentment atent a tot allò que es cou al carrer, als despatxos i als passadissos del poder per formar-me una opinió i expressar-la. En aquest moment, manifesto el meu més absolut cansament i saturació davant l’estèril debat identitari que, des de fa un any -coincidint amb la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions autonòmiques- s’ha apoderat dels mitjans de comunicació catalans i dels de la “Brunete mediàtica”.
Estic fart . Es-tic fart. E-s-t-i-c f-a-r-t. Els diaris en paper i electrònics i les tertúlies, en format radiofònic o televisiu, estan inundades de conductors i opinadors mononeuronals sobre l’anomenat “procés de transició nacional”, la dialèctica Catalunya/Espanya, el “dret a decidir” i la dicotomia independència si/independència no. Em confesso fastiguejat de les banderes -ja siguin “estelades”, constitucionals o amb “aguilucho”- i de les polèmiques lingüístiques.
El PP i CDC, amb l’entusiasta col·laboració d’ERC, Ciutadans i UpyD, ens han instal·lat en un bucle infernal, surrealista… i, per sobre de tot, insuportablement avorrit. Si amb aquesta pesada i interminable polèmica pretenien “tapar” allò més substancial -la corrupció de les elits, les retallades dels serveis públics per a la seva posterior privatització, la responsabilitat criminal de la banca a l’horrorosa crisi que pauperitza petits empresaris i treballadors, els desnonaments, la proliferació de la misèria i la demolició del model d’Estat del benestar europeu- els felicito efusivament: ho estan aconseguint.
Mentre les grans fortunes s’estan folrant encara més -vegeu la imparable pujada de la Borsa en el que va d’ any-, des de La Moncloa i el Palau de la Generalitat embarquen la “petita gent” en una diabòlica lluita pels signes que, en el pitjor dels casos, pot acabar a mastegots entre veïns que, com tots, les passen de tots colors per poder sobreviure. Un obrer a l’atur de Cornellà i un botiguer arruïnat d’Olot tenen molt més en comú del que no es pensen: encara que un sigui del Betis i l’altre del Barça; encara que un parli en castellà i l’altre en català; encara que un voti Ciutadans i l’altre Esquerra Republicana, encara que un no vegi clara la independència de Catalunya i l’altre consideri que és la solució de tots els problemes. Tots dos són víctimes d’un sistema capitalista que, en la seva fase actual, ha decidit exterminar la classe treballadora i la classe mitjana per imposar el neoesclavatge.
Els diners no tenen pàtria ni fronteres. Els bancs, els fons “voltors”, els “hedge funds” i els “private equity” -que s’han apoderat dels principals ressorts del poder financer i empresarial mundial- imposen la seva llei sense que cap govern democràtic gosi plantar-los cara i no tenen cap escrúpol a sotmetre a la resta de mortals l’ignominiós “pacte de la fam”. Aquesta és la crua realitat de la qual tots -independentistes i no independentistes- som víctimes. A Wall Street, a Londres i a Frankfurt es pixen de riure amb les nostres “batalletes” de banderes i les nostres dramàtiques apel·lacions a la guerra entre austricistes i borbònics del segle XVIII. És com un Madrid-Barça de futbol retransmès en “prime time” per tots els canals de televisió, però a totes hores, tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos… Al final, els jugadors i el públic es cansen i deserten.
Catalunya independent? Independent de qui? De l’FMI, dels bancs, de les multinacionals, de Brussel·les, de les petrolieres, de les nuclears, dels transgènics, de les ETT, de Microsoft-Google-Facebook-Twitter, de McDonalds, de Coca-Cola o de Nestlé? M’agradaria viure en una Catalunya independent així. Però també m’agradaria viure en una Espanya així, en una República Confederal Ibèrica així, en una Europa així, en un món així. On donen els passaports?
