Davant el projecte sobiranista, o més ben dit, sobre l’exercici o no del dret a decidir del poble català, apareixen veus que mostren una oposició frontal.
Aquesta oposició quan, per exemple, ve del Partit Popular, manté una coherència. Aquest partit entén Catalunya com a regió d’Espanya, i a partir d’aquesta definició doctrinal defensa per a Catalunya una descentralització de l’Estat, de la única Nació que reconeixen, que és l’espanyola. Jo no estic d’acord. Però hem d’admetre que el seu paradigma ideològic els impedeix veure Catalunya d’una manera altra que no sigui com una part més, indestriable, d’Espanya, i per tant la seva postura davant el procés sobiranista és perfectament coherent amb el seu paradigma del que és Catalunya i de quina és la relació entre el que ells consideren el tot i una part d’aquest tot.
Ara bé, que des d’opinadors propers al Partit dels Socialistes de Catalunya cerquin la forma de racionalitzar una oposició al procés cap a l’Estat propi sembrant el confusionisme des de mitjans afins al socialisme català, ho trobo més aviat descoratjador, sobretot si llegim la declaració doctrinal del PSC que defineix Catalunya com a Nació.
He de manifestar, d’antuvi, el meu respecte envers qualsevol opció política formulada i defensada pacíficament. No vull que se’m mal interpreti. Però des del respecte, també cal distingir entre els coherents i els perduts enmig d’un garbuix d’interessos, mitges mentides i papus diversos que colguen els arguments en favor de la creació de confusió.
A veure, mirin vostès. Jo entenc Catalunya com a Nació, i no com a part d’una altra Nació. Per tant, considero que el poble català té el dret a decidir el seu futur, en la forma que consideri més adient i, si no hi ha una altra alternativa, sota qualsevol forma democràtica a la què es pugui acollir, tingui aquesta recolzament legal o no. Aquesta capacitat de decidir, aquesta sobirania, no vol dir, necessàriament, optar per la secessió, pel pacte federal, pel manteniment d’un sistema descentralitzat, o per una integració plena dins una estructura política superior. Decidir vol dir, exactament, això: decidir. I si des del nostre paradigma polític afirmem que Catalunya és una Nació, hem d’acceptar la capacitat d’aquest subjecte polític per decidir sobre sí mateix com un acte de la seva sobirania, pròpia i inalienable.
El problema rau en la incoherència doctrinal. Si, repeteixo, el PSC reconeix Catalunya com una Nació, bé ha de tenir el dret a decidir què vol fer amb el seu futur, i de quina manera ha d’articular la seva relació amb la resta dels pobles i nacions del món. Si, altrament, consideren que l’única Nació és Espanya, doncs que expliquin a les seves bases que només contemplen Catalunya com a regió espanyola i que en aquest sentit modifiquin la seva declaració ideològica. Per no enredar encara més la troca, vaja.
Tant respectable és una opció com l’altra, però cal que la ciutadania sàpiga on està cadascú. Més que res perquè vulguin o no d’aquí quatre dies haurem de votar.
