«La patologia del procés és greu, i afecta la sanitat»

Entrevista a Antonio Barbará Molina
Antonio Barbará Molina
Antonio Barbará Molina

Metge de medicina interna i activista social. Ha treballat, des del 1970, en els sistemes de salut i ha escrit nombrosos articles. Fundador i secretari de Dempeus per la salut pública, també és promotor de la Marea Blanca de Catalunya. Internacionalista, federalista i comunista.

A Catalunya coincideix l’auge del nacionalisme amb les retallades en la sanitat pública. Això és casual?

D’entrada cal distingir entre salut i sanitat, paraules que es fan servir de manera indistinta, però no són el mateix. La sanitat és només una part, important però petita, de la salut. Jo defineixo la salut com una manera de viure autònoma, solidària i feliç. Quan algú no és autònom en un món global, no és solidari i no és feliç, no està sa, perquè si es viu amargament una situació, ja no podem parlar de salut. I això entronca amb la trajectòria del procés, que, com tots els hipernacionalismes, és una patologia social seriosa, que afecta tots els àmbits, per descomptat incloent-hi la sanitat, que és l’atenció a la salut quan es perd. Recordem l’etapa d’Artur Mas-Boi Ruiz, que va ser d’una radicalitat extrema en les retallades, en què es van carregar voluntàriament un finançament mínimament decent de la sanitat.

No n’hi ha prou, doncs, amb anar al metge per tractar-se la malaltia del procés?

El que és important és la vida, és la salut. La sanitat és un instrument, encara que des de la perspectiva del negoci és fonamental, perquè s’emporta més del 40% del pressupost. Però el que compta són els determinants socials, els drets humans. No es pot parlar d’una societat saludable quan hi ha una taxa d’atur o unes pensions com les que tenim, quan s’expulsa la gent de casa seva, quan respirem un aire contaminat, quan no s’imparteix una educació suficient… Sense tot això no hi ha salut.

Els mals, doncs, són més profunds. No es limiten només als serveis que proporciona l’Estat del benestar…

Esclar. Perquè, per començar, l’Estat, més que de benestar, és de mig estar. No hi ha pastilla per resoldre els mals profunds de la nostra societat, ni a títol individual ni col· lectiu. L’única sortida, demostrada empíricament, encara que ho neguin, és la sanitat solidària i col·lectiva. S’ha celebrat recentment el 40è aniversari d’Alma-Ata (l’encontre internacional més important sobre atenció primària de salut, organitzat per l’OMS/OPS i Unicef, que va ser patrocinat per l’URSS), on es va actualitzar el nou sistema de salut, que acabava concloent que els sistemes de salut no són només qüestions sanitàries, sinó que, inevitablement, inclouen els drets, la situació social de les persones i el compromís de les polítiques, que són les que determinen la salut.

Tornant a Catalunya, sembla que com que es prioritza de manera quasi absoluta la causa nacionalista, es minimitzen totes les altres polítiques que afecten les persones, entre les quals les que estan directament relacionades amb la salut…

Sí, el que està en joc és una qüestió realment vital. D’entrada, de supervivència, de la manera de viure, des de la perspectiva dels qui defensem la dignitat. Perquè no m’acusin de tendenciós, em remeto a les paraules que va pronunciar fa uns dies un conseller de la Generalitat dient que les retallades i les llistes d’espera no eren substancials, que l’única cosa que era substancial era la causa processista. És a dir, la redempció quasi mística d’una República catalana, que canviarà la dreta que ha manat, que mana i pensa seguir manant. És la panacea. Una República que resoldrà les formes de governar neoliberals, que continuen sent les mateixes? Lamentablement, també des d’Esquerra Republicana es continuen aplicant unes polítiques d’ajust que són una vergonya. Les llistes d’espera, les retallades… ens han posat a la cua d’Espanya. L’odiosa Espanya té millors pressupostos sanitaris que Catalunya. I Espanya, no ho oblidem, és a la cua d’Europa.

Quines dades constaten aquesta tendència al deteriorament de la sanitat pública?

Les dades, que es poden trobar a la pàgina de Marea Blanca, són contundents. A títol d’exemple, es pot citar que en aquest moment en llista d’espera quirúrgica (que no és l’única, perquè la primera comença quan vas a l’especialista i t’han de fer una ressonància magnètica) hi ha 600.000 persones, de les quals Catalunya, la primera, n’aporta 170.000. De les retallades perpetrades per l’equip Artur Mas-Boi Ruiz se’n deriva que Catalunya, que estava sempre en posicions altes de la qualitat assistencial, estigui en aquest moment a la cua de les comunitats autònomes.

Els mitjans de comunicació dominants presenten les denúncies de les privatitzacions com una qüestió més aviat de radicals o, en tot cas, com una nebulosa difusa i mancada de significat. No obstant, existeixen, són ben reals i demostrables…

D’entrada, utilitzen un mecanisme pervers que són els eufemismes. Canvien el nom a la cosa, perquè la cosa continuï sent la mateixa. No existeix el copagament. Existeix el repagament. Tornar a pagar per allò que ja hem pagat. Intenten que la gent piqui en una patologia triple: que es resignin, que tinguin por i que se sentin culpables. “No us podem donar gratis tot el que demaneu”, diuen. En realitat, no ens ho donen gratis. Ens en donen poc i mal repartit, perquè a més practiquen una altra perversió que és l’externalització, que no és res més que una forma de privatització. El que passa és que Catalunya torna a ser pionera en aquest model d’ocultació, d’opacitat, amb un sistema que consisteix a recórrer al calaix dels recursos públics, que està molt migrat, i entrar en una cosa anomenada enginyeria financera i a través d’un mecanisme anomenat consorciació (que nosaltres anomenem conxorxa) introduir qualsevol interès espuri i comercial. En definitiva, es tracta que una part substancial acabi anant als calaixos privats, que en aquest moment reben més del 3% del pressupost de Sanitat de manera directa. Com més malament va l’assistència sanitària pública, millor li va a la privada. Ja ho va explicar Boi Ruiz el primer dia del seu mandat: venen temps difícils, qui pugui que es faci d’una mútua privada i el que no que es faci fotre.

Què hem de fer, com diria Lenin?

Vist el diagnòstic, el tractament només pot ser comprometre’ns políticament per canviar les polítiques. I, com que els que les fan no canviaran, hem de canviar-los a ells. Dic política, remarcant-ho. Ni politiqueig ni il·lusions fal·laces. Salut és lluita, perquè lluitar és salut. 

(Visited 238 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari