Aquelles postres va fer que algú, sense pensar-s’ho dues vegades, preparés a la Vila i Cort unes neules de rauda factura, pecant d’excés d’aquesta tan cordial com indigesta sal afegida per donar-li el toc “a la madrilenya” abans de treure-les a taula tota pressa.

Transcorreguts uns mesos, arribem a la pitança servida a l’extensa comunitat autònoma de Castella i Lleó, al vast territori on tantes postres conviuen en safates juntes però no regirades. Resultat: de l’excés d’ous al cert regust de testosterona capaç d’arruïnar qualsevol final de banquet només hi ha un pas. Entre que els rovells de Santa Teresa que a Àvila han endurit la seva lleugera consistència prèvia, que des del Regne de Lleó algú rega els mantecats d’Astorga amb el seu generós raig de regionalisme o que la mantega de Sòria va sortir aquesta vegada amb gust de dolç recompte per a uns ja greixós escrutini per a uns altres, ens està quedant una taula molt poc desitjable.

Desapareixen les forces polítiques necessàries per a la funció de frontissa, retrocedeix la racionalitat per a deixar pas a l’empenta i al rampell, els particularismes flamegen com mai. Potser no s’ha sabut interpretar la necessitat de cada territori? Pot ser que els grans partits tinguin grans objectius per a grans territoris, però no prou cable a terra perquè la sonda del particular sigui de precisa mesura?

El pèndol identitari atreu en el seu magnetisme a més partícules soltes que mai, és el pol imantat eficaç dels temps que corren. Cal jugar-ho o cal rebatre-ho amb arguments racionals però també amb eficàcia en la gestió del pròxim?

Hem sobrealimentat la identitat construïda, improvisant una reacció davant l’acció d’una altra polarització identitària prèvia? Sempre és vàlid usar la mora verda per a esborrar la taca de mora madura o hi ha altres llevataques eficaços anés d’aquesta lògica de “homeotintorería” natural? I si neguéssim la major, proclamant que la sublimació de la identitat no és més que un altre mecanisme de control anestesiant perquè ens inhibim dels problemes reals?

Quan s’ha donat ales a personatges que “donen bé davant la cambra” perquè representen el pretesament comú, que encenen polèmiques perquè sí i perquè encendre-les remou mecanismes irracionals i dona audiència, que exemplifiquen el perfil de líder fet a si mateix, o que instal·len els nativismes en l’imaginari dels mitjans, s’està sembrant reacció en lloc de raonament, impuls en lloc de reflexió, víscera en lloc de cervell.

El mateix mecanisme que opera per a fer pujar l’audiència com l’escuma, portant la clara al punt de bola idoni per a preparar la varietat de papereta a l’aroma de dolç populisme, emplenant l’urna d’escumes del moment i d’essències de gasós impuls que igual va votar abans-d’ahir al partit taronja que avui a la candidatura verda llima, s’està llaurant la fi de la política com la vam conèixer.

Aquest vot representa la protesta de qui se sent ignorat? Aquesta bossa electoral és només voluble o també pensa? Aquest pensament ha estat convenientment modulat per perversos aconseguidors des de foscos despatxos o tot és més senzill del que sembla?

Si bé hi ha líders polítics que situen l’horitzó a un pam dels seus nassos i en la perpendicular del seu melic, també hi ha “bons patrons” que governen mitjans de comunicació als quals caldria exigir responsabilitat social. Cabria si no fos perquè tot ho hem deixat en mans, no ja del mercat sense més (prescindim de l’adjectiu “lliure”: si és lliure, no és mercat; si és mercat, no és lliure), sinó de la subhasta d’audiències. Subhasta que modela les ments dels qui després voten. I a tots dos bàndols caldria exigir responsabilitat: tiris i troians, líders polítics i cacics dels mitjans.

Altres escumes emergents en el passat recent són avui record, a penes aroma, eco si potser, en les bancades dels parlaments des d’on es decideix sobre “les coses de menjar”, sobre les nostres vides quotidianes i sobre el nostre cos de drets.

Del “calma, no són representatius”, al “són quatre friquis, passarà” o al “només són suports externs, no governen” i d’aquí al “ja estan en el govern” ha transcorregut un temps massa valuós. Un interval preciós que mai deguérem haver-nos permès perdre. És necessari ara, i ho va ser fa ja temps, construir un cordó sanitari, un escut de protecció que blindi els mínims de la societat civilitzada, de l’estat de dret (amb les seves minúscules de ben comuna i quotidià) perquè mai ningú que pretén dinamitar les bases de la convivència pacífica arribi a governar o a condicionar governs.

Recordant el vetust dit “de quin color és el cavall blanc de Santiago?”, què més dona ara el seu color? Ara, l’ínclit Santiago, acabat de descendir de la seva cavalcadura, ja fins es permet assenyalar, ben ple de supèrbia, qui ha de ser vicepresident d’aquest meravellós i extens territori des del qual emprendre la seva envestida cap a horitzons més amplis. I el proposat com a vicepresident ja ha anunciat que la seva pretensió és derogar, d’entrada, les lleis de violència de gènere i de memòria històrica de competència autonòmica.

Alerta a totes les cuines i a tots els obradors: dins de no gaire ens espera una altra lifara, aquesta vegada més al sud i amb molts comensals, en la qual pot ser que ens serveixin com a postres uns pestiños difícils d’empassar.

La entrada Amb les coses de menjar no es juga se publicó primero en El Triangle.

Supermercat. A. surt sense comprar. No els queda el-meu-iogurtet- peferit, com diu el petit L., i ha d’anar al davant, on sempre n’hi ha. En apropar-se al llindar, un “psssst, sí, sí, tu”, i una mà alçada per sobre dels quasi dos metres d’uniforme la fan aturar per revisar la bossa tot buidant-ne el contingut enmig del passadís, on les mirades entren, radiografien i se’n van. Tot correcte quan un “circulin” emmudeix un mastegat “un altre cop, per què sempre a mi?”.

“Baixi ara mateix del meu taxi”. A. i les dues criatures que l’acompanyen. Surt del vehicle, ves a descarregar les maletes, torna al final de la cua. Al final, sí, perquè ningú no reconeix haver presenciat l’incident. “Tots tenim pressa” és la resposta més comprensiva que ha sentit. La resta, ni responen quan giren la cara o quan s’aboquen a la pantalla del mòbil tot simulant un sobtat missatge que reclama atenció. Cua de taxis en una estació de tren ben concorreguda, el moment idoni perquè el taxista faci el seu càsting de passatgers quan ja els té asseguts a l’habitacle. Feia un moment havien dividit el grup de sis i maletes entre dos taxis. En el primer hi van J. i dues criatures, i el d’A. Els nens ja han après a no preguntar. Per què? Etern arronsar d’espatlles i esguard endavant.

Mare i fill, caixa d’una botiga. Quan A. està pagant, comprova que la filla gran ha marxat tot deixant oblidada la seva motxilla. “Corre, porta-l’hi, que encara deu ser al carrer”. Esprint de S. que acaba molt abans d’arribar a la porta. “No, no… és de la meva germana, miri, la meva mare és a la caixa…”, mentre un parell de clients benintencionats han tornat a actuar com era d’esperar. Torna a donar explicacions i torna a sentir fred a la pell davant les celles que s’arquegen en forma de signe d’interrogació.

Carril d’incorporació a l’autopista. A. viatja amb els nens, el cotxe del davant s’atura, A. frena i rep la topada del cotxe de darrere. Quan baixa per revisar desperfectes, el primer cotxe desapareix de l’escena mentre la noia que conduïa el tercer esclata en una tempesta de crits i de cops que plouen sobre A., que ha estat degudament tombada a terra per l’avi de la fibrada noia redbulltedaaaalas, que buida la ràbia fins que arriba la policia. A l’hospital emplenen un llarguíssim comunicat de lesions per incorporar a la denúncia. Tot està en mans de la justícia, gràcies al suport d’una associació. Tot menys el batec a les temples.

A principi de curs, L. es queixa que la mestra, quan passa llista a classe, sempre l’anomena l’últim. En fer-li entendre que l’ordre de llista es correspon amb la inicial del cognom, un riure de vergonyeta infantil il·lumina la seva mirada per dir “ah, pensava que era perquè… ja ho saps!”. No podem apreciar si se li enrogeixen les galtones. Perquè L. és negre. Com S. i com A., negres. Negres. El petit L. diu que són “marrons”, que tothom és més o menys marró. “Fluixet o fort, i jo soc marró fort”. I riu quan assegura que per això aquella senyora a la platja li va dir “que bé que parles el català, nen”, i que ell li va respondre “gràcies, senyora, vostè també el parla molt bé”. Perquè ell és “marró fort, més fort que aquella senyora” i nascut a Mataró.

Tornem a S. La seva cara besant el terra de l’estació, els ulls un cop més de vidre vermell i a l’esquena tot el pes d’un exemplar pare de família que sembla que no ha entès que S. corria, amb la bossa d’esports a la mà, per agafar el tren. Mentre arriba el personal de seguretat, al cap de S. retruny la frase de la seva mare recordant-li que hi ha llocs on és preferible caminar sense pressa.

Només parlo de tres persones i les seves vivències, no ha calgut crear ni inventar.

La entrada No corris per l’andana se publicó primero en El Triangle.

Dies de llums. Cel i pell de ciutat vestits de guarniment lumínic.

Una gran estrella corona la torre de Maria del temple de la Sagrada Família i culmina la il·luminació de 800 finestres, interpretant així el paper de far urbà.

El Portal de l’Àngel esdevé un riu humà que bat rècords de persones i de felicitat per metre quadrat.

Els carrers barcelonins de Ferran i de Jaume I mudats com mai, amb una cinquantena de figures lluminoses a les façanes dels edificis, construint un pessebre de llum dispersa que discorre de la Via Laietana a la Rambla.

Dies de foscors. També.

Si passegem per la plaça de Tetuan, les flors i les notes dipositades en un escocell ens recordaran que hi ha quatre barcelonins que no viuran aquesta festa de la llum. Una nena de mesos, el seu germanet de tres anys i els seus pares van morir a l’incendi que es va produir a l’infrahabitatge on vivien, al local abandonat per una entitat bancària. Quatre veïns que haurien donat qualsevol cosa per disposar d’una llar digna amb un subministrament elèctric segur, veïns nostres a qui la precarietat els va arrabassar, precisament, el més preuat que tenien.

Just aquest mes hem commemorat l’any de l’incendi que va costar la vida a unes altres quatre persones que habitaven en una nau industrial abandonada al barri del Gorg, de Badalona. Conciutadans nostres a qui poc podrà importar ja la concentració de joia humana als carrers colgats de bosses de regal.

Passem per davant de locals i per sota de pisos habitats per persones que no poden encendre la llum, famílies que no poden escalfar- se ni conservar els aliments, infants que no poden estudiar ni dutxar-se en condicions mínimament dignes, persones que conviuen amb el risc d’electrocució, el d’intoxicació per inhalació de CO₂ o el d’un incendi que els segui la vida.

Veïnes i veïns nostres que caminen per un fil sobre el precipici, fil per sobre del qual només es pot avançar a risc de caure als abismes que, als seus peus, es van succeint: de la precarietat laboral cap a la pobresa econòmica, d’aquesta a les pobreses habitacional, energètica, sanitària o educativa, lliscant pel circuit de l’exclusió.

Quina és la primera precarietat viscuda, la desencadenant? Quina baula cal tallar per interrompre la sinistra cadena?

La pobresa ja és viscuda per persones que tenen feina, una feina tan precària que impedeix viure dignament, veiem l’emergència habitacional com un fenomen natural que ni ens sorprèn, mentre les administracions no arriben a proporcionar una solució a l’altura del nombre de desnonaments que es produeixen cada mes.

La precarietat esdevé heretada, la vulnerabilitat es converteix en apresa per a nens i nenes que no han conegut cap altra situació que la intersecció de privacions.

Quan és notícia a la secció de successos, constatem que les mesures sovint es queden a facilitar l’atenció sanitària, el subministrament d’aliments i el seguiment escolar per part dels serveis socials municipals. Aquest és tot l’esforç que pot fer un ajuntament quan s’enfronta a una allau de desnonaments i ja no disposa de recursos habitacionals. Però no està a les seves mans afrontar les causes primeres, l’arrel del problema, que rau fora dels marges de l’actuació municipal. Quant al govern autonòmic, és notori que no ha fet tot el que podia fer i ni tan sols hi ha destinat els pressupostos suficients.

Que el problema és complex, que el seu origen és multifactorial o que no és resoluble per part d’un únic nivell de l’administració no poden ser excuses ni han d’evadir-nos de la nostra responsabilitat com a societat. Cal la implicació de tots els nivells, tots. I cal abordar les causes, totes. Des de les polítiques migratòries fins a les d’atenció i acompanyament a les situacions de vulnerabilitat, passant per la precarietat laboral.

Què podem fer com a individus socials? Està a les nostres mans la solució de cada cas?

Com a societat civil organitzada tenim un deure clar: exigir fermament a qui ostenta el poder que s’arribi a un pacte de societat (tant és si l’anomenem nacional o estatal) que emprengui definitivament les polítiques necessàries, que garanteixi un paquet bàsic de ciutadania, un cos de drets que traspassi cicles electorals i etapes de govern.

La entrada Llums i foscors se publicó primero en El Triangle.

Tot? No pot ser que aquesta criatura sigui aquí. Ella no.

Rosiña recorda ara aquella tarda que va compartir amb la seva mare. Entre gelats, neules i carícies, la Nai Rosiña li va regalar una frase de les quals demanen marbre – “sentidiño, rapaza“- i una modesta neula de paper fet de bitllets furtats als seus estalvis, cilindre que Rosiña va immortalitzar en el seu perfil d’Instagram juntament amb els de galeta. #Nai #mediterraneo #viaxe #Mallorca. Va somiar.

Avui no publica res. Banda sonora de rítmica respiració per un immaculat paisatge intubat.

La Senyora Roseta va respirar alleujada fa unes setmanes. El discret retorn del turisme a Mallorca va alleugerir lloses i va esbrossar camins. Aquella tarda, en fer caixa i baixar la persiana, va difondre en un grapat de grups de Whatsapp la foto del seu local a revessar de festa, acne i mans que demanen una altra ronda de birres. “Aquests al·lots ho umplen tot”, emoticona “cara somrient amb ulls en forma de cor”, pictograma “bitllets de dòlar”, enviar.

Avui, mentre buida de tasses la barra, la ràdio de l’office escriu en l’aire el nombre de joves positius en COVID-19 que van ingressar a Son Espases. Aquell capvespre va respirar alleujada, avui sent una cotilla que li ho impedeix.

Rosamari pausa el xarrup de cafè i pren aire. “El selectiu perd pel nou daltabaix dels valors turístics. Els valors lligats al sector turisme són els més baixos a aquesta hora” dues sentències que tronen en el butlletí radiofònic i tenyeixen el desdejuni. Els seus estalvis han minvat últimament i aquestes notícies sacsegen els seus càlculs, els bancaris i els biliars. “Mala bestiola! No va poder amb mi i ara va a poder amb el meu compte?”. Haurà de cancel·lar les seves vacances? Bufit boví a l’aroma de cafè.

Si les seves vacances en les Rías Baixas no naufraguen en números, vol veure a la seva amiga, la que viu en la capital. Són molts quilòmetres des del Sud i vol assegurar-se que ella sigui a la ciutat. Avui provarà de cridar-la més tard, Rosiña mai li va deixar una trucada sense resposta.

Rosi va escriure “Superfuerte!!”- “La cap a aquest k xapa el local x lo dl virus”- “no vindran francesos ni alemanys” – “NO puc creure ”- “tia?” -“tia?”- “aquestes ai???” Després de tres dies sense resposta de la seva amiga, avui ho intenta de nou: “m’has deixat n vist” -“passaalgo?” -“?????” – “mes igual. et veuré amb el meu crush” “Jorge t’encantarà, telojurico” “arribem dimarts. Besis”.

No sap si la seva amiga gallega, Rose, ha llegit els seus missatges i l’espera. Rose avui tampoc llegeix. Rose respira lluny del seu telèfon, res més. I ni més ni menys.

Alguns microorganismes no tenen capacitat per a distingir fronteres administratives, edats o saldos bancaris. Aquest virus, tampoc.

L’ésser humà hauria de tenir la capacitat de trobar el sa equilibri entre pulsió individual, negoci, confort i seguretat. La té.

Demostrarem que, a força d’evolució, hem desenvolupat més intel·ligència que els virus. Sens dubte.

La entrada Hi ha roses sense espícules se publicó primero en El Triangle.