Dies de llums. Cel i pell de ciutat vestits de guarniment lumínic.
Una gran estrella corona la torre de Maria del temple de la Sagrada Família i culmina la il·luminació de 800 finestres, interpretant així el paper de far urbà.
El Portal de l’Àngel esdevé un riu humà que bat rècords de persones i de felicitat per metre quadrat.
Els carrers barcelonins de Ferran i de Jaume I mudats com mai, amb una cinquantena de figures lluminoses a les façanes dels edificis, construint un pessebre de llum dispersa que discorre de la Via Laietana a la Rambla.
Dies de foscors. També.
Si passegem per la plaça de Tetuan, les flors i les notes dipositades en un escocell ens recordaran que hi ha quatre barcelonins que no viuran aquesta festa de la llum. Una nena de mesos, el seu germanet de tres anys i els seus pares van morir a l’incendi que es va produir a l’infrahabitatge on vivien, al local abandonat per una entitat bancària. Quatre veïns que haurien donat qualsevol cosa per disposar d’una llar digna amb un subministrament elèctric segur, veïns nostres a qui la precarietat els va arrabassar, precisament, el més preuat que tenien.
Just aquest mes hem commemorat l’any de l’incendi que va costar la vida a unes altres quatre persones que habitaven en una nau industrial abandonada al barri del Gorg, de Badalona. Conciutadans nostres a qui poc podrà importar ja la concentració de joia humana als carrers colgats de bosses de regal.
Passem per davant de locals i per sota de pisos habitats per persones que no poden encendre la llum, famílies que no poden escalfar- se ni conservar els aliments, infants que no poden estudiar ni dutxar-se en condicions mínimament dignes, persones que conviuen amb el risc d’electrocució, el d’intoxicació per inhalació de CO₂ o el d’un incendi que els segui la vida.
Veïnes i veïns nostres que caminen per un fil sobre el precipici, fil per sobre del qual només es pot avançar a risc de caure als abismes que, als seus peus, es van succeint: de la precarietat laboral cap a la pobresa econòmica, d’aquesta a les pobreses habitacional, energètica, sanitària o educativa, lliscant pel circuit de l’exclusió.
Quina és la primera precarietat viscuda, la desencadenant? Quina baula cal tallar per interrompre la sinistra cadena?
La pobresa ja és viscuda per persones que tenen feina, una feina tan precària que impedeix viure dignament, veiem l’emergència habitacional com un fenomen natural que ni ens sorprèn, mentre les administracions no arriben a proporcionar una solució a l’altura del nombre de desnonaments que es produeixen cada mes.
La precarietat esdevé heretada, la vulnerabilitat es converteix en apresa per a nens i nenes que no han conegut cap altra situació que la intersecció de privacions.
Quan és notícia a la secció de successos, constatem que les mesures sovint es queden a facilitar l’atenció sanitària, el subministrament d’aliments i el seguiment escolar per part dels serveis socials municipals. Aquest és tot l’esforç que pot fer un ajuntament quan s’enfronta a una allau de desnonaments i ja no disposa de recursos habitacionals. Però no està a les seves mans afrontar les causes primeres, l’arrel del problema, que rau fora dels marges de l’actuació municipal. Quant al govern autonòmic, és notori que no ha fet tot el que podia fer i ni tan sols hi ha destinat els pressupostos suficients.
Que el problema és complex, que el seu origen és multifactorial o que no és resoluble per part d’un únic nivell de l’administració no poden ser excuses ni han d’evadir-nos de la nostra responsabilitat com a societat. Cal la implicació de tots els nivells, tots. I cal abordar les causes, totes. Des de les polítiques migratòries fins a les d’atenció i acompanyament a les situacions de vulnerabilitat, passant per la precarietat laboral.
Què podem fer com a individus socials? Està a les nostres mans la solució de cada cas?
Com a societat civil organitzada tenim un deure clar: exigir fermament a qui ostenta el poder que s’arribi a un pacte de societat (tant és si l’anomenem nacional o estatal) que emprengui definitivament les polítiques necessàries, que garanteixi un paquet bàsic de ciutadania, un cos de drets que traspassi cicles electorals i etapes de govern.
