Fins i tot, els professors vàrem fer un llibre que va publicar la Diputació de Barcelona i que es pot descarregar en pdf, sota una llicència lliure.

No érem vidents com “Acebes” però vàrem predir, fil per randa, el que ha anat succeint. L’alarma sonà en el moment en què les promocions d’aspirants a policies de Catalunya, es varen començar a autonomenar “els mil cinc-cents, a mil cinc-cents”.

L’objectiu últim d’aquest personal era i és: un sou fixe, poques hores i problemes, els menys. Conceptes com el de servei a la ciutadania o principis publicats ja fa més de cent cinquanta anys per Sir Robert Peel, han desaparegut de la primera línia. “Jo no vull problemes… i el que me’ls busqui, en sortirà amb la cara trencada”. Aquest és un lema que es podria posar a la porta de moltes casernes de la policia a Espanya, substituint l’arxifamós “Todo por la patria”.

Les “armes” contra aquesta degradació, com pot ser el reciclatge, els controls deontològics per part de la ciutadania (aquí polítics) o els comandaments, o la simple idea que un policia és un artesà de la seguretat… s’han esvaït. La funció clàssica ha estat substituïda per una nova visió, l’americana de les seves pelis de “lladres i serenos”.

Per tant, també hem substituït les armes clàssiques policials, com són la defensa, (la porra clàssica, eina clau que permet posar distància entre una persona enfurismada i el policia, i a més serveix de bastó, si cal) i el revòlver, per la porra de molles extensible (que permet obrir-li el cap a algú, però res més) i pistoles automàtiques de 15 trets, de 9 mm (pistoles i munició dissenyades per a usos militars).

Un exemple de la perversió de no portar la defensa, doncs la trobem en què se’ls ha hagut de proveir als Mossos d'”armilles blindades”, perquè ara ja no tenen eines per allunyar algú que se’ls vol apropar massa i abandonen, per manca de reciclatge, massa sovint, les normes apreses sobre autoprotecció quan estan al carrer.

I no parlem d’armes no reglamentàries, que regularment surten en el debat, com les pistoles elèctriques, que de tant en tant fregeixen algú, o armes dissenyades perquè no es vegin per les càmeres, com el Kubotan.

I pel que fa a les eines dels antidisturbis, el mateix. Una bola de ‘foam’ d’aquests nous llançadors, si et va a la cara, també et treu un ull (té la mida justa). El problema és i serà, com s’usa la força, perquè no es cerqui el màxim dany, com passa més d’una vegada.

Molt probablement, l’empresari del Raval estaria viu (8 contra 1) si els mossos haguessin utilitzat assenyadament les defenses.

Peró hi ha una cosa molt més greu que ara ens afecta. La recerca de la impunitat per part del policia en el moment en què l’ha vessada. Mirin, tot es pot analitzar, i fins i tot és un risc assumit per tota la societat, que en una actuació policial se’t quedi una persona a les mans. Una desgràcia, però pot passar.

El que no és admissible, i el que cada cop es posa més de manifest, i contra el que no hi ha cap arma, és veure a policies tapant o afegint proves a la recerca de la impunitat o en contra de ciutadans que han qüestionat la seva “autoritat”. Els policies que ho han fet, i en aquest cas Mossos d’Esquadra, han abandonat la lleialtat a les persones que els hi paguen el sou. Simplement s’ha retornat a les maneres predemocràtiques.

Perquè la pregunta que ara ens fem tots és: Quantes vegades, els policies que varen intentar ocultar proves per la desgraciada mort al carrer Aurora, ho han estat fent? I els seus companys de caserna, per què ho han tapat i no ho han denunciat? Recordem, tenien l’obligació legal de fer-ho.

Els mals policies són molt pocs, però els que miren cap a una altra banda, i justifiquen l’injustificable, sí, aquests en són molts. No ens enganyem. I vull fer una especial menció en el cas de referència, als sindicats policials.

La entrada No han entès res… Policies i armes se publicó primero en El Triangle.

Doncs bé, com va passar moltes i moltes vegades, el tiet indià, des que va començar a fer els primers ‘duros’, va anar enviant diners a casa, a la família. Aquesta, família de molt llinatge i pocs ‘duros’, va començar a administrar els recursos que arribaven. Pagaren deutes; adquiriren una casa pairal i els rellogats esdevingueren amos; compraren els camps confrontats, edificaren una casa de pisos a l’Eixample de Barcelona, remodelaren el panteó dels pares… i fins i tot, restauraren l’Església del poble i feren un tros de carretera perquè els portés amunt i avall el xofer amb el cotxe que havien comprat. I no diguem com tractaven els servents. Eren temuts i envejats, titllant de desgraciats i poca-penes aquells que no eren com ells.

Però un dia, el tiet, ja gran, decideix tornar. I en arribar, baixa del vaixell i els hi diu, primer diplomàticament… i desprès sense diplomàcia, que tot allò que han vingut gaudint durant trenta anys, és seu… Que ho ha pagat fins a tres vegades… Són les seves inversions i s’ha de respondre per elles.

I l’orgullosa i senyorial família ha de tornar enrabiada i empobrida a la casa dels masovers, amb l’única esperança que la seva filla, la neboda, s’amistanci (per no dir un nom més lleig) amb el tiet… Encara que la noia, que poc sap més que anar de botigues, té la competència de dues ‘prietas’ mulates que han vingut d’Amèrica amb ell.

És exactament el mateix que li ha passat a Espanya amb Europa.

Durant trenta anys Europa ens ha enviat puntualment i sense fallar uns 3.000 €/any/habitant, aproximadament l’1% del nostre PIB. Per rebre això, s’havien de complir unes normes, les normes dels països rics i democràtics on vàrem signar entrar.

Com la família del nostre tros d’història, Espanya, o millor dit, la seva “classe extractiva”, va invertir i gastar els diners rebuts sense preocupar-se de res més. Va ser temuda i envejada; tornaven els temps imperials.

En la situació actual, Europa ens exigeix que rendim comptes; que complim els requisits i les formes del club al que vam entrar. I això és el que ara fa mal, molt de mal. Fa mal respondre davant tercers als qui menysprees.

Ens ho han dit diplomàticament… i després amb resolucions que ens deixen més que malament: Espanya té oberts actualment, i només a efecte de referència:

– A la UE: 91 procediments d’infracció, que ens poden (a tots) costar una 20.000 milions d’euros; a part del que diré, allò del “cèntim sanitari” al final de tot, Espanya té més d’un centenar de sentències condemnatòries per executar o mal executades, entre les que podem destacar des de la del “cànon digital” a la de les “clàusules sòl” de les hipoteques. El darrer procediment endegat, ho dic per que és simptomàtic, es una demanda al TJUE per part de la Comissió de condemna a Espanya per vulnerar massivament la seguretat en el treball de la pròpia Guàrdia Civil, la espanyolíssima pròpia policia militar del tricorni.

– Al Consell de Europa, 70 condemnes del TEDH per vulneració dels Drets Humans en vint anys, es a dir, 3,5 condemnes per any, 4 condemnes de l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) i una llarga llista de mai acabar. En bona part d’elles hi ha sagnants referències al desdeny i opacitat trobats.

Curt i ras. No hi ha institució a Europa que no ens hagi condemnat, amb l’agreujant que a sobre, els bravegem i fem trampes. Altre cas simptomàtic: s’investiga una atleta per dopar-se… i la fem senadora!

I no és que ens tinguin mania. Aconsellaria, amable lector, llegir l’informe del Advocat General de la UE en la seva part final sobre el comportament de l’Estat Espanyol, en el tema de l’anomenat “cèntim sanitari”. Una sentència que, de plena conformitat, comportarà a l’Estat retornar 13.000 milions d’euros recaptats indegudament, multes a part.

http://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=143525&pageIndex=0&doclang=ES&mode=lst&dir=&occ=first&part=1&cid=507216

I així estem.

PS: Per cert, potser aquesta sí és una bona raó per marxar d’Espanya. Perquè aquestes factures pendents, el rescat, les sancions i els retorns ens tocarà, de nou, abonar-les als de sempre.

La entrada No han entès res… El tiet d’Amèrica se publicó primero en El Triangle.

I vet aquí que acabarem parlant de la Diada. I vet aquí, que ambdós parlarem sincerament, sense embuts.

Jo li vaig fer saber els meus molts dubtes sobre el que podria passar. Ell ho va tenir molt clar: “este es un tema jurídico, de infracción legal, y que se arregla enviando a la Guardia Civil, y deteniendo a Mas y a cuatro más… Y si quieren sangre… Pues que la haya”.

Jo vaig voler enraonar amb ell… Però va ser impossible; tancat com una ostra… Fins i tot li vaig dir que el pobre Mas és ara, només, un actor de repartiment… que el protagonisme el té la societat civil. Però res.

No era la primera vegada que em passava. Em va recordar un dinar, més o menys en el moment en què Pujol donava suport a un agonitzant Felipe González, en què el també advocat em va dir molt seriosament “catalán, acuérdate de Sarajevo” atorgant-se als espanyols el paper dels serbis.

I ho enllaço amb la noticia que el diari El Mundo va publicar, la primera, de l’atac a la llibreria Blanquerna a Madrid, Les opinions al text de la notícia dels centenars de lectors feien senzillament por, per suposat, justificant l’agressió.

En acabar la vista, em vaig quedar xerrant amb el guàrdia civil de l’entrada, i em va explicar que va estar destinat a la província de Tarragona uns anys; em va comentar la sorpresa i admiració per la pacífica via catalana i els seus organitzadors. En comentar-li la conversa que havia tingut amb el company advocat, senzillament va comentar: “la Guardia Civil somos policías; no estamos ya para guerras coloniales… Lo que pasa es que en Madrid, aún no se han enterado”.

Així ens veuen, des de Madrid… però també des de la resta d’Espanya. I poc hi podem fer… Continuen pensant en clau de la guerra colonial. Som com “negrets”, que si ens revoltem, vindran la legión i los regulares, detindran els nostres caps i ens donaran un escarment.

No era Azaña qui deia que “a Barcelona hay que bombardearla cada 50 años”?… Crec que es pensen que ja toca…

PS: Escric aquestes notes en el moment en què acabo de saber que, a Catalunya, “l’unionisme” acaba de trencar a la baixa el sostre del 20%, segons el resultat de les primeres enquestes a peu de carrer que m’han fet arribar

La entrada No han entès res… se publicó primero en El Triangle.

Comencem:

Una de les característiques del centralisme mesetari és la de la posi i figura del xulo. El seu quintaessència, el de la ‘Villa y Corte’. El xulo madrileny ha acabat sent el protagonista de novel·les, sarsueles i obres de teatre, que no han vingut a fer una altra cosa que “beneir” i donar per bo i a imitar alguna cosa que a qualsevol altre país seria reprovat socialment.

El xulo es treu la minga i regalima qui està prop d’ell per acreditar que ell és qui mana i disposa. I una vegada acabat, a més, crida ximples als mullats.

El xulo, a la qual pugues, fa propi el que és de tots, ja que està en connivència amb altres granujas, que són els seus clons, i això és el que de debò li importa. Pertànyer a la casta dels que manen, encara que sigui com a sangonera.

Aquesta primera col·laboració, ve a l’una d’un senyor, que és el President del nostre Tribunal Constitucional, i que en aquests dies de revolada olímpica, es la va treure i va dir als periodistes que l’envoltaven: “No tinguin dubte que vaig a seguir en el meu lloc”… I mecànicament, va acaronar el carnet del Partit.

Aquest Senyor, i si és correcta la informació publicada en el Web ucm.es que diu textualment que: “es va produir el “Cessament de D. Francisco de Asís Pérez de los Cobos Orihuel com a director del Departament de Dret del Treball i de la Seguretat Social (145), amb seu a la Facultat de Dret i amb efectes de 9 de gener de 2011″. És a dir, el nostre President del Tribunal Constitucional, era, prèviament, un funcionari públic amb dedicació exclusiva.

Des del 09/04/2003 (9 anys) Francisco de Asís Pérez de los Cobos Orihuel apareix en el Registre Mercantil com a Administrador Únic de l’empresa LABOUR PROSPECTIVES SL ? (Nº Acte: 000147420), dedicada a “L’ELABORACIÓ D’ESTUDIS EN L’ÀMBIT DE LES RELACIONS LABORALS, ANALISIS DE LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA I ASSESSORAMENT GENERAL EN L’ÀMBIT SOCIAL” amb el CIF B63095962.

Per cert, el BOE de 18/05/2010 publica una RECAPTACIÓ. LIQ. EN EXECUTIVA A0861010126002103. Expedient 1099055729695 de l’AEAT sobre aquesta empresa l’administració de la qual era de la seva responsabilitat. A més morós, si més no.

Per tant, l’actual president del Tribunal Constitucional va simultanejar un càrrec DE DIRECCIÓ en la seva funció pública que comporta dedicació completa o exclusiva, amb un altre mercantil que resulta clarament incompatible, durant, almenys 9 anys. Activitats prohibides en l’article 95 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic. Entre les activitats de la Mercantil, estaria l’assessoria al PP en la reforma laboral.

El fet que l’actual president del Tribunal Constitucional, i a més, també com a director del Departament de Dret del Treball i de la Seguretat Social (145) ignori o violi l’esperit i la lletra de l’article 95 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, a més dels presumptes delictes i incompatibilitats manifestes que pogués haver comès alternant el càrrec d’administrador i al mateix temps funcionari públic, és d’enorme gravetat.

Però ara, manen els “xulos”. El president del TC, es l’ha tret… i ens ha ruixat a tots. Però el mullada, lamentablement, és especialment intensa sobre aquests funcionaris que no arriben a mileuristes i als quals, a més, se’ls han tret pagues i incentius.

I més enllà de les dades específiques del senyor en qüestió, un es pregunta:

Quants jutges estan treballant amb el carnet del partit en la butxaca? quants fiscals? Els fiscals que s’han querellat contra el jutge Epidio (Bankia), ho han fet perquè ha comès un delicte… o perquè l’hi ha indicat l'”amo” del seu carnet polític?… Si veiem les diverses resolucions que ha anat recollint el #15M, moltes de les quals han estat publicades per @legalsol i per les jurídiques de les diverses poblacions, es nota, moltes vegades, un especial acarnissament. Per què?…

I ara sorgeix el dubte; i el dubte és sobre el més sagrat de la convivència al nostre país. Els ha vençut la política “raó d’estat” “dels quals manen”, que tot ho justifica? Si és així, per a aquest viatge no calien aquestes alforges… no ens diferenciarem en gens de l’Alemanya nazi, de l’Espanya franquista, ni de la Rússia comunista.

Sóc dels que crec que hem de tenir jutges i fiscals independents (de tot i de tots), professionals, formats i eficaços… als quals tots hem de respectar i protegir; però això, l’hi han de guanyar ells, els jutges i fiscals.

El respecte el guanyaran si són capaços d’acabar ells mateixos amb les pressions i intromissions polítiques i d’aquests VIP, que han pensat que Espanya o Catalunya (Alicia S. Camacho en la conversa de la Camarga) eren el seu mas.

Ells són els que han de demostrar-nos, i cada dia, que tots som iguals davant la llei. Si no és així… que no esperin que els ciutadans obeïm les seves sentències, que fem cas dels seus escrits o que no considerem que l’actuació d’un fiscal o un Jutge no és més que una forma d’abús d’autoritat.

Això sí: només recordar-li al President del TC, que el President del Suprem, la tercera persona en la jerarquia de l’Estat Espanyol, va haver de dimitir i anar-se a casa per xoriço. D’això no fa ni dos anys.

La entrada Jutges i fiscals de partit se publicó primero en El Triangle.