L’expressió «la magnitud de la tragèdia» s’utilitza a la premsa i a les converses del dia a dia com una eina lingüística per subratllar que un desastre ha superat els límits habituals, donant una imatge subjectiva i una mica etèria, per tractar de mesurar el que no es pot, i així, en lloc de donar només una xifra, es fa servir aquesta frase per descriure l’impacte emocional, humà i social d’un fet, com pot ser el d’un gran incendi forestal.
Això és el que està passant aquests dies en diferents llocs de la península Ibèrica, d’Espanya, un foc molt greu, el primer que sobrepassa les 100.000 ha, una magnitud tan gran que es fa difícil d’imaginar, i per tant de les conseqüències que té i tindrà.
Una autèntica tragèdia, que en veure-la llunyana impacta, per les imatges i explicacions de les persones afectades, no acaba de donar l’autèntica realitat, el gran i greu perjudici ambiental i socioeconòmic que representa.
Tanmateix, estem fets d’una pasta, per la que ens cal «veure i tocar, com sant Tomàs» (o «veure per creure»), és dir que no validem les coses i els fets fins que no tenim proves clares i reals a tocar.
Per això s’ha desenvolupat una imatge, que val més que mil paraules, en la que es trasllada la superfície del gran incendi que encara crema avui en el centre d’Espanya, a un mapa de Catalunya, focalitzant-lo en la regió metropolitana, que s’estén entre Tarragona i Barcelona, amb a prop de 4 milions d’habitants.
Dibuix desenvolupat i cedit per Marc Castellnou (GRAF-GENCAT), el 26 de juliol del 2026, en el que se superposa en la regió metropolitana de Catalunya el gran incendi actual de Madrid, Ávila, Toledo. Aquest incendi es mouria en uns 100 km lineals, en 32-35 hores i els colors mostren les temporalitats i la superfície afectada. La direcció s’ha seleccionat d’oest a est donat que el vent predominant ha sigut el ponent.
En aquesta recreació, es pot veure com arrasaria en un dia i mig un espai considerable entre el Montmell i el Montnegre, uns 100 km, travessant zones altament urbanitzades, per habitatges, indústries i centres logístics, vies de comunicació i diferents parcs naturals, zones que fa cinquanta anys eren predominantment agrícoles, i que han sofert una transformació, que mostra un cop més el dràstic, no controlat i fins i tot no pensat canvi de paisatge.
Canvi que s’ha fet amb molta deixadesa, tot i els avisos rebuts amb reiteració des de l’acadèmia, els habitants i el sentit comú, produint-se amb una total ignorància de les conseqüències d’aquesta transformació, en el medi i al mateix nivell, a la societat i el seu funcionalisme.
Potser, perquè s’ha fet d’una manera massa lligada a un model d’economia lineal, que és un sistema destructiu basat a extreure recursos finits i generar residus, el qual, és radicalment diferent del de la bioeconomia, que promou un model sostenible centrat a substituir els recursos fòssils per recursos biològics renovables i processos biotecnològics.
El canvi climàtic ha fet, fa i farà estralls en el nostre mon, però el model socioeconòmic és el responsable de tot el que ens està passant, perquè, no ens enganyem, tothom sap que si va al llit amb gossos amb puces es desperta…
Per aquest motiu, per aquesta decisió de curta mirada i volada, el nostre territori, no és immune al foc, i malauradament amb data d’avui el seu paisatge no és resilient al mateix.
És té informació, coneixements, tecnologia, compromís, sentit comú, però no suficient decisió, per fer, la qual cosa en part s’entén per la por a la incertesa vers el futur, però sorprèn la irresponsabilitat i la frivolitat en les declaracions i actuacions presents.
Una, de les moltes potencials solucions que cal pensar i aplicar, s’està ja desenvolupant en el territori proper a l’inici d’aquest foc, és la Comunitat de Regants del Penedès, que amb l’aigua que gestionarà i la informació generada per IRTA/INCAVI/METEOCAT/ACA respecte dels llocs més idonis pel conreu de la vinya fins a finals del segle XXI, es pot promoure una ocupació resilient del territori, en aspectes tan bàsics com el manteniment de la població, la seva economia i cultura, junt amb el paisatge… a la fi, en evitar el foc i els seus estralls.
Tothom sap que no va de dissenyar i construir un nou paisatge, és fer-lo funcional, i això requereix temps i voluntat, perquè no és un canvi d’imatge, és un canvi de model socioeconòmic.
Ens agradaria que en uns anys es critiqués aquest escrit per erroni, no ara titllant-lo d’inoportú i forassenyat, aquest segon model de crítica és el que tradicionalment s’ha fet servir, i ens ha portat a les situacions de risc que ara tenim.
