Doctor en Dret i Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona. Ha col·laborat en mitjans com Debats pel Demà, El Salto i Sin Permiso. Els seus treballs giren al voltant de les lluites pels drets i les llibertats. Ara publica Policía, tribunal y cárcel. Crítica del sistema penal (Icaria).
Policía, tribunal y cárcel, “control i funció de sosteniment de l’ordre socioeconòmic”, dius al teu llibre…
L’objectiu del meu llibre és portar tot això a debat, més enllà de l’àmbit acadèmic, a un públic més ampli. Es parla molt de l’Estat, de qüestions polítiques…, i menys d’assumptes com la policia, els tribunals i la presó, que són pilars del poder, que tenen bastant a veure amb el monopoli de la violència estatal. A més, en el cas de Catalunya s’ha passat de parlar en tot moment de política a fer-ho de qüestions policials, de seguretat. Crims és ara un dels pòdcasts més escoltats. Això m’ha servit també per desmuntar alguns mites sobre la qüestió. Entre aquests, potser el més important és que un sistema penal com l’actual ha existit sempre, i això no és així. Va començar al segle XIX, amb el desenvolupament del capitalisme. Abans, no hi havia policia i presó com les d’ara. En temps de Cervantes hi havia galeres. En cada època històrica, cada societat té una manera de castigar concreta. La presó Model de Barcelona és de finals del segle XIX. En qualsevol cas, no hi ha manera de demostrar que amb més mà dura es redueixi la delinqüència.
Hi ha qui sosté que policia, tribunal i presó, que té a veure bastant amb la societat disciplinària de Foucault, està sent superat per la manipulació de les consciències…
Sí i no. Continua existint una societat disciplinària, de la qual parlava Foucault en el seu famós Vigilar i castigar, i n’apareixen altres de noves, com la videovigilància. David Garland descriu els canvis en el control del crim i la justícia criminal a Anglaterra i als EUA. Explica, per exemple, el naixement de les patrulles ciutadanes, quan els veïns es converteixen en policies. També caldria veure com alguns mecanismes, com la llibertat condicional, el tancament domiciliari amb mitjans electrònics…, serien maneres d’ampliar aquesta esfera punitiva.
Com està ara el debat sobre si la presó constitueix un fre eficaç contra la delinqüència o no, com en el seu moment es va debatre amb la pena de mort?
Rotundament no. Perquè els estudis que s’han fet demostren, per exemple, en el cas dels Estats Units, que seria el més paradigmàtic, que un Estat que manté la pena de mort no presenta necessàriament menys homicidis que un altre que no la tingui. El que s’ha qüestionat molt és la teoria de la dissuasió, que ve a dir que la persona que vol delinquir no ho fa perquè serà castigada. Tampoc la duresa de les penes està relacionada amb el delicte. Si s’apliqués la pena de mort pels furts, als que roben mòbils, això continuaria passant, perquè no es tracta d’un càlcul racional. En la delinqüència comuna hi ha causes de fons que la justifiquen. En les comparacions entre Estats europeus, els que tenen menys policies, menys presos i menys delinqüència són els nòrdics, que gaudeixen de condicions de vida millors.
Es justifica la sensació que les presons continuen creixent, o és només conseqüència de la imatge que transmeten les sèries televisives?
Sí, i això no és nou. Al llibre Cárcel yf ábrica, Massimo Pavarini explicava que la presó era un pas intermedi per arribar a la fàbrica. És a la presó on s’aprèn la disciplina. A Catalunya, avui dia, hi ha molts presos que treballen per a empreses, inclosa la Seat. En general, sí que sembla que cada vegada hi hagi més presons i més modalitats d’empresonament, com els vaixells presó americans. I, sobretot, crida l’atenció la creixent privatització de les presons. Un negoci molt lucratiu.
La judicatura, tan de moda, té algun gen reproductiu propi a Espanya, o la seva arquitectura i el seu funcionament són similars als països del nostre entorn, a la UE?
Naturalment, sí que hi ha una herència del franquisme, i potser d’abans, que ens diferencia radicalment del cas d’Itàlia (recentment s’ha celebrat un referèndum sobre la reforma de la justícia, que ha perdut Giorgia Meloni), on hi ha molts jutges progressistes i que havien participat en organitzacions lligades al PCI. A Itàlia hi ha una imatge del jutge com un defensor dels valors de la República, il·lustrat. En el cas d’Espanya, el poder judicial es va convertir en fre d’algunes de les reformes de la República, com la reforma agrària. Hi ha institucions, com l’Audiència Nacional, que provenen del franquisme. És xocant el centralisme del poder judicial espanyol. També el seu elitisme, que dificulta l’accés de les classes populars a la carrera.
Existeixen i funcionen en el sistema judicial contrapoders suficients per corregir o esmenar sentències, procediments…?
En el poder judicial hi ha una mena de patrimonialisme, de considerar-se ells l’Estat. El poder judicial està mancat d’un control democràtic suficient, i això ho arrosseguem des de fa dècades. Votant, renovem el poder legislatiu cada quatre anys, cosa que, per descomptat, no és possible, de cap manera, en el poder judicial. És, en fi, un món molt tancat, amb una cultura pròpia, sistemes d’accés amb oposicions memorístiques… Pot ser que, a França, a Alemanya…, la justícia sigui semblant a l’espanyola, però, sens dubte, nosaltres arrosseguem unes rèmores que ens pesen molt.
Què diu, en particular, el teu llibre sobre els Mossos d’Esquadra?
Els Mossos d’Esquadra són una policia que realment és molt particular, perquè durant un segle, des que es va crear el 1719 com a Esquadres de Paisans Armats, passaven de pares a fills. Era una institució familiar, que va tenir unes actuacions molt complicades durant la Primera República. Era un cos odiat, que es dissol enmig d’un clam popular. Durant la Transició, es rehabiliten, en contra de sectors que adduïen que la seva història no era del tot neta. Els Mossos són, en fi, un projecte de policia democràtica que, en teoria, havia de substituir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya. Però estaria bé preguntar-se si no és un projecte fallit o si, realment, està pendent aquest procés de democratització real de la policia a Catalunya.
Què es pot dir de la Guàrdia Civil, que, entre altres mèrits, se li atribueix haver acabat en el seu moment amb el bandolerisme rural a Andalusia?
La Guàrdia Civil neix del que es va anomenar la dècada moderada, el 1844, que va ser un moment, diguem-ne, de liberalisme conservador, de més ordre. Es crea aleshores la figura dels governadors civils i, al mateix temps, la Guàrdia Civil. Un cos que reuneix aspectes militars i policials, amb elements molt tradicionals com, per exemple, una cartilla que detalla com han d’actuar en cada moment. Posa molt el focus en els gitanos, com explica García Lorca, i en el control del territori. S’apodera del món rural, amb la repressió als camperols… No sé si, actualment, continua tenint sentit la divisió entre Policia Nacional i Guàrdia Civil. Crec que, més que expandir, caldria anar a minimitzar els cossos policials. A Alemanya hi ha una policia local, una altra dels länder, i una de federal. A Espanya tenim una sobreabundància de cossos especialitzats, com els antiavalots.
Hi ha mancances que criden l’atenció, com les relacionades amb la ciberdelinqüència, el crim organitzat, el tràfic de drogues…, de caràcter global i que sembla que campen lliurement?
La gran disminució de la delinqüència moltes vegades té més a veure amb factors socials que no pas policials o judicials. Combatre la ciberdelinqüència planteja molts desafiaments, perquè no serveix de res posar patrulles als carrers amb metralladores.
Ve de lluny el blanqueig de la policia i també dels jutges, via cinema i literatura (Els intocables). Continua funcionant el clixé, excessiu, del poli bo en les sèries actuals?
La popularització de les sèries noir, de pòdcasts que enalteixen la tasca dels policies, crec que té força a veure amb interessos corporatius. Per a la policia és molt important la legitimitat. Una cosa que, a escala social, no és igual per a tothom. És natural, per exemple, que els emigrants, que són objecte d’especial vigilància per part de la policia, no la percebin com els autòctons. També hi ha, cada vegada més, productes culturals crítics amb l’actuació policial. En qualsevol cas, no crec que hàgim d’inventar res de nou en aquesta qüestió. Es tracta de tornar als principis de la Il·lustració, establint límits.
