Tenir la possibilitat de morir pel simple fet d’exercir la teva professió no hauria de ser una realitat del periodisme avui dia. Malauradament, al segle XXI els periodistes no moren: els assassinen. Segons la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa de Reporters Sense Fronteres (RSF), l’any 2024 un total de 67 periodistes van ser assassinats com a conseqüència directa de la guerra o del crim organitzat, i gairebé la meitat d’aquests (un 43%) van perdre la vida a Gaza.
L’assassinat de periodistes no és l’única estratègia coercitiva per limitar la llibertat de premsa. Arreu del món, informar també pot significar acabar en una cel·la. El Balanç del 2025 de Reporters Sense Fronteres xifra en 503 els periodistes empresonats el 2024, amb una concentració especialment alta a la Xina (121), Rússia (48) i Birmània (47).
En paral·lel, a Europa i a Espanya la inquietud es concentra en un altre flanc: la desinformació, la independència dels mitjans i el paper de les grans plataformes digitals. L’últim Eurobaròmetre d’hivern 2022-2023 assenyala que el 83% de les persones enquestades a Espanya consideren que la desinformació és un problema.
El 78% afirma trobar de manera habitual notícies que creu que distorsionen la realitat o que fins i tot considera falses. En canvi, només el 55% diu que li resulta fàcil detectar les anomenades fake news, una de les xifres més baixes de la Unió Europea.
En aquest context global –entre assassinats, empresonaments, desinformació i fake news–, aquest reportatge posa el focus en un actor que encara no exerceix però que ja mira el futur amb una barreja d’expectatives i inquietud: els estudiants de periodisme. Són ells els que hauran de treballar en aquest ecosistema informatiu, i són ells els que expliquen com veuen avui la llibertat de premsa.
Un ofici enmig de la polarització i la IA
A Espanya, la llibertat de premsa es veu afeblida per la polarització política, que barreja informació i opinió, i per l’augment de demandes judicials abusives i del senyalament a periodistes a les xarxes.
En un mercat altament concentrat –amb Atresmedia, Mediaset i RTVE repartint-se el pastís audiovisual i uns mitjans públics autonòmics vulnerables a la ingerència política–, RSF descriu una professió desprestigiada, sotmesa a ciberassetjament i a vetos com els de Vox, mentre les campanyes de l’entorn d’Isabel Díaz Ayuso contribueixen a erosionar encara més la llibertat de premsa.
En aquest món, els futurs periodistes necessiten sobretot flexibilitat mental i predisposició per integrar allò nou de manera ràpida i enginyosa
Aquest context de pressió política, desprestigi social i tempesta digital arriba també a les aules. Per David Rull, periodista i professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, la irrupció de la intel·ligència artificial ha sacsejat tant les redaccions com l’ensenyament: ja no té sentit encarregar “treballs de 25 pàgines” que una IA pot generar en minuts, i això obliga a repensar les dinàmiques docents, tornar a l’escriptura a mà i apostar per activitats que exigeixin més reflexió.
Rull defensa que el canvi és profund, però també una oportunitat per dedicar-se al que considera essencial: pensar bé i escriure bé, en un moment en què el que més el preocupa és la caiguda dels hàbits de lectura i escriptura entre els estudiants, perquè per ell “pensar i escriure són exactament el mateix” i, si s’escriu pitjor, també es pensa pitjor.
En aquest món “líquid”, diu, els futurs periodistes necessiten sobretot flexibilitat mental i predisposició per integrar allò nou de manera ràpida i enginyosa, perquè la professió es mou en un ecosistema que canvia constantment. Rull percep molta incertesa i fins i tot desencís entre l’alumnat dels últims cursos, en un mercat laboral on s’ha trencat la idea de feina estable per a tota la vida; però insisteix que el professorat ha de contribuir a buscar solucions i camins d’inserció, perquè “calen periodistes i en caldran sempre”.
Pel que fa a la llibertat d’expressió, sosté que no és un estat assolit sinó un exercici quotidià –“com rentar-se les dents”, diu– i alerta que vivim un moment de regressions en què el “poder” en un sentit ampli (governs, empreses, lobbies i grups d’interès) intenta condicionar-la, també mitjançant el control o la propietat dels mitjans.
Com veuen el futur els que encara no han sortit al carrer
La Carla Mejías, la Lluna Vellani, el Nacho Vera i el Joan arriben al periodisme per vocació clara en un context que saben que és complicat. La Carla es defineix com a “molt curiosa”, amb ganes d’explicar el món, i creu que el periodisme és més necessari que mai per donar sentit a la informació que rebem.
La llibertat d’expressió existeix, però no al 100%, consideren els estudiants de periodisme
La Lluna va deixar Biologia perquè sempre havia pensat que els mitjans tenen “un paper molt important en la formació de l’opinió pública” i vol “vetllar pel bon periodisme”. El Nacho va abandonar Telecomunicacions, escollida per pressió social, quan va assumir que el que volia era parlar amb la gent, viatjar i ser al carrer; el Joan, marcat des de petit per la ràdio i el periodisme esportiu, veu avui l’ofici com un filtre imprescindible davant la sobreinformació.
Tots situen el gran punt de trencament en la digitalització, les xarxes i la irrupció de la IA, i hi afegeixen dues paraules recurrents: llibertat i precarietat. La Carla descriu el pas d’un periodisme més pausat a un model immediat i constant, i imagina un futur híbrid amb més demanda de continguts especialitzats i rigorosos; la Lluna subratlla la modernització i la immediatesa, però alerta de la sobreinformació, les fake news, els discursos d’odi i el paper ambigu de la IA.
El Nacho considera la IA una “eina brutal” que pot millorar com ens informem, però també generar molta desinformació; el Joan insisteix que ha d’“ajudar, no fer” la notícia i confia en la ràdio com a espai on el periodista manté “el toc humà”.
Sobre la llibertat d’expressió, tots coincideixen que existeix, però “no al 100%”: la Carla parla de pressions polítiques i econòmiques i d’autocensura, la Lluna recorda que els mitjans públics depenen del govern de torn, el Nacho assenyala l’alineament ideològic dels diaris i el Joan situa la llibertat d’expressió als països occidentals cap al 70%.
El periodisme és un ofici que, malgrat tot, continua sent una de les poques maneres de posar el poder davant del mirall
La precarietat plana sobre totes les seves expectatives: la Carla i la Lluna admeten preocupació i fins i tot ansietat pels sous baixos i la inestabilitat, el Nacho explica que ha deixat de creure que “no hi ha feina” a mesura que feia pràctiques, i el Joan resumeix que és una feina “una mica per amor a l’art”, però encara confia que, amb millors condicions, es pugui fer un periodisme rigorós i independent.
En aquest mapa de contradiccions, la mirada d’aquests estudiants serveix de mirall i advertiment alhora. Han triat un ofici que saben fràgil, en un ecosistema on la IA pot fer una crònica en minuts mentre ells encara es debaten entre feines mal pagades i mitjans alineats amb el poder, però insisteixen que calen periodistes que llegeixin, pensin i escriguin bé, que filtrin el soroll i defensin una llibertat d’expressió que “no és al 100%” i que es pot perdre.
Si el 3 de maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, té sentit, el trobem aquí: en aquesta generació que entra a les redaccions amb por i desencís, però també amb la voluntat obstinada de fer-se un lloc en un ofici que, malgrat tot, continua sent una de les poques maneres de posar el poder davant del mirall.
