L’economia, amb un Govern progressista, diuen que va bé. Augmenta l’electricitat procedent d’energies renovables. Ja hi ha 22 milions de persones ocupades. Creix la contractació laboral indefinida, però també la precarietat laboral. Millora el salari mínim interprofessional, tot i que disminueix el poder adquisitiu dels treballadors, llastrat per l’habitatge, els preus, l’estagflació.
Malgrat els avenços en la reforma laboral, l’escut social i l’equiparació de gènere, la desigualtat s’incrementa. Els més rics són cada vegada més rics, i els més pobres no surten del pou, ni tan sols quan aconsegueixen feina. El sistema laboral resulta tan insatisfactori que l’absentisme i la rescissió de contractes esdevenen vàlvules d’escapament. La guerra afavoreix la recessió.
Els beneficis de bancs i d’empreses financeres, energètiques i tecnològiques continuen sent extraordinaris. Augmenten gràcies a les plusvàlues, a la pujada dels preus de préstecs i hipoteques, al lloguer d’habitatges i altres immobles, als serveis al núvol, les dades, les franquícies i els béns de consum, així com al petroli, el gas, els fertilitzants i les matèries primeres. La borsa fluctua amb el seu ritme especulatiu. La guerra intensifica l’espoli.
L’ampliació de propietats i l’augment de beneficis en el compte de resultats són objectius vitals del capitalisme anònim, ja siguin particulars o fons d’inversió i de pensions privades. Els problemes que ocasionen els acaparadors per a la ciutadania en general, i als treballadors en particular, s’agreugen quan aquests capitalistes accedeixen directament al poder polític, sense intermediaris socials que limitin la seva voracitat ni moderin la seva cobdícia.
Desapareix el dissimul —perseguir el benefici privat per assolir el bé comú— que ara els és indiferent, igual que la legalitat nacional i internacional, de la qual prescindeixen amb impunitat. Per desgràcia, no s’albira un projecte capaç de frenar el seu avenç en la lluita de classes, debilitada per la inanitat de qui hauria de sostenir-la.
En un article recent sobre el control de la jornada laboral, el company Coscu concloïa: «No hi ha res que erosioni més la confiança de la ciutadania en les institucions que el fet que les persones tinguin la convicció, fruit de les seves traumàtiques experiències, que les lleis s’aproven però no es compleixen, i no es fa res per fer-les complir».
Té raó. Aquesta desconfiança ve de lluny, i la dels treballadors, de més lluny encara, especialment quan la correlació de forces, sense una resultant progressista, facilita que els depredadors mercantils campin al seu aire. Poden ignorar la legalitat i els acords quan la direcció sindical, l’organització, la participació, la unió i la mobilització dels treballadors es debilita en el centre de treball. L’anomenada organització científica del treball contribueix, a més, a restringir el conflicte.
L’acció sindical actual és molt diferent de la dels anys setanta. Avui, en aquest país, no se sol acomiadar, detenir, torturar, empresonar i matar per exercir el sindicalisme. Quan la por a la dictadura va disminuir, es va començar a viure molt millor amb sindicats lliures. Però falta unitat i flaquegen la solidaritat, la cohesió i la participació que s’haurien d’impulsar en els centres de treball. Torna a aparèixer la por?
Aleshores, la CNS, el sindicat de la dictadura, era un aparell burocràtic contrari als interessos dels treballadors, però els problemes laborals que ens aclaparaven es debatien col·lectivament, i es formaven comissions obreres per negociar amb un patró que era identificable.
La disrupció tecnològica —la intel·ligència artificial generativa, l’automatització i la robòtica— introdueix canvis i turbulències que transformen el treball, afecten tota la societat i destrueixen ocupació. No s’albira, en aquesta ocasió, una creació significativa de nous llocs amb millors competències. Les noves feines són d’una simplicitat alarmant, i les que requereixen qualificació poden tornar-se ràpidament obsoletes o ampliar la bretxa territorial i de gènere.
És necessària una transició que respecti el planeta, contribueixi a frenar el canvi climàtic, abordi l’atur juvenil i atengui l’envelliment de la població. L’enfrontament induït no pretén arrabassar la pensió pública de jubilació actual, sinó impedir que els joves la tinguin en el futur. És un canvi de foc, com amb la immigració.
La nostra subsistència s’ha basat en el treball, que ens ha permès satisfer necessitats, evitar la pobresa i construir una vida digna. L’ofici i la professió han proporcionat identitat, pertinença i propòsit; han ampliat horitzons i permès imaginar un futur optimista. Les relacions que es forgen a la feina han estat clau per a la cohesió social. L’organització del treball i dels mercats laborals determina el grau d’igualtat de la societat.
Des de principis del segle passat, la segmentació del treball ha avançat, fins i tot en funcions tècniques molt qualificades. Queda lluny el que es va pactar en l’article 45 del VIII conveni de la SEAT el 1978. Es continua individualitzant i desprofessionalitzant els treballadors, amb tasques fragmentades i simplificades fins a l’absurd, en un procés accelerat de substitució del treball humà —manual i intel·lectual— ara reforçat per la intel·ligència artificial generativa. Substituir treballadors resulta cada vegada més fàcil. Fins i tot en àmbits com la composició musical, la pintura i l’escriptura comencem a ser considerats prescindibles.
El menyspreu arriba al punt que el salari ja no depèn dels coneixements i l’experiència, sinó del valor que assignen al lloc de treball. Una altra part del salari evoluciona amb el pas del temps: l’antiguitat. Cosa que facilita, d’una banda, l’acomiadament i, alhora, dificulta el canvi voluntari d’empresa.
S’exigeixen esforços equivalents a caminar uns 35 km en cada jornada de 8 hores per assolir l’activitat considerada normal, o de 45 km per a l’òptima, que sol ser l’exigida. Això erosiona la confiança i fa que els treballadors se sentin física i emocionalment atrapats, sense possibilitats reals de promoció per mèrits propis.
Els grans centres de treball s’ubiquen lluny de les ciutats. Terminis d’amortització molt reduïts que actuen com a mecanisme dissuasiu davant del conflicte o la disconformitat, sota l’amenaça de deslocalització i pèrdua de llocs de treball. Es desvincula els treballadors del seu entorn social, l’arrelament del qual —memòria, territori i ofici— és tractat com a residus del passat, sense projecte de futur.
La diferència entre comunitat de vida i contracte de treball és la mateixa que entre poble i mercat. La comunitat comparteix records, dol, destí i existeix amb les persones. El mercat és un conjunt de regles que possibiliten l’intercanvi per desaparèixer quan deixa de ser útil.
El control dels treballadors s’exerceix mitjançant tauletes electròniques i càmeres de vigilància d’última generació, amb una duresa que recorda un camp de concentració. El sistema domina la vida laboral i redueix la llibertat humana en un entorn artificial que subordina la persona a la màquina.
En un mateix centre de treball, industrial o comercial, divideixen els treballadors en grups vinculats a diferents empreses, cosa que impedeix la interrelació i l’acció sindical conjunta. Se’ls denigra mitjançant impagaments d’hores extraordinàries o ampliacions encobertes de jornades reduïdes, i s’eludeixen els contractes indefinits amb els períodes de prova i previsions d’indemnització per acomiadament improcedent.
L’autonomia creixent dels ginys tècnics, dotats d’intel·ligència artificial generativa, els fa perdre la seva funció original com a eines per millorar el treball i la supervivència. Es converteixen en fins en si mateixos, dominen la vida moderna i redueixen la llibertat humana. Es desplacen elements essencials com el dubte, el judici crític o la reflexió moral, substituïts per l’acció unidireccional i la inèrcia tecnificada.
Si aquesta dinàmica mecanicista, que comporta la disrupció tecnològica actual, s’estableix com a motor de la societat, de la política i de la milícia, acabarà dirigint les nostres vides, absorbint les decisions humanes i reemplaçant els elements culturals i socials que sostenen la convivència. La preocupació pels fills pot ser substituïda primer per vincles artificials, i no està lluny el moment en què robots simulin satisfer desitjos seleccionats en catàlegs digitals.
I quan creiem actuar lliurement, quan pensem que triem amb autonomia, potser no fem res més que obeir instruccions invisibles d’una propaganda subliminal constant. Convé parar atenció al que s’acorda en els convenis col·lectius que, de vegades, convida al descoratjament. Cal impulsar la reflexió col·lectiva, la direcció, l’organització i l’acció coordinada dels treballadors i la resta de persones de bona voluntat, més en els centres de treball que al carrer.
