La versió de la junta directiva i de la premsa col·laboracionista situa Hansi Flick en la posició, justificadament, de privilegi. D’haver acceptat de paraula una ampliació de contracte fins a la temporada 2027-28, tenint sobre la taula una oferta per prorrogar-la, per una més, acordada per ambdues parts en funció de determinats objectius i circumstàncies. Flick no ha volgut signar, encara, cap de les propostes.
La seva continuïtat es dona per feta, segura, confirmada i fins i tot s’estira com un xiclet, si convé, en funció de les necessitats mediàtiques del laportisme.
Va ser objecte d’una de les apostes electorals més sonades quan, davant l’anunci de Víctor Font de substituir Deco en cas de ser elegit president, Laporta va contraatacar amb una jugada definitiva: “Si se’n va Deco, Hansi no continuarà al Barça”.
Per Laporta, tots dos formen una unitat del destí en l’horitzó de la direcció tècnica i del vestidor. Es tracta de dues peces clau de la seva gestió que, fins ara, han encaixat en el desgavellat i capritxós zig-zag mental i estratègic diari del president.
Conseqüència de la seva improvisació, com és evident, no hi ha fitxatge de nivell que es pugui consumar per falta de fair play i, en cas de tancar-ne algun, mai és de primera línia, sempre resulta ser el d’un amic de Laporta (Mendes o Pini Zahavi). I si valen la pena, com Dami Olmo o Joan Garcia, s’acaben inscrivint per la via franquista i totalitària, al més pur estil laportista i amb el segell inequívoc del seu cunyat Alejandro Echevarria, a base d’un decret del Govern, la legalitat del qual segueix pendent del que decideixi l’Audiència Nacional, o d’extorsionar un company de vestidor lesionat greument (Ter Stegen) per obrir forat per la via civil o per l’altra.
Dubtes raonables
Els dubtes raonables de Flick sobre si aquest estiu es repetirà la ridícula i vergonyosa imatge del Barça, pidolant reforços com el de Rashford o Joao Cancelo, mediocritats, mentre els seus rivals es reforcen de veritat, són del tot raonables.
De fet, en començar el curs actual, després d’un altre estiu agitat i insuportable, en què Flick es va trobar, de sobte, sense gira per falles administratives, plans alterats inexplicablement, Íñigo Martínez regalat també per sorpresa i haver-se de menjar el marró intern que va suposar retirar-li la capitania i expulsar del vestidor a Ter Stegen, va circular de fonts fiables la notícia que l’entrenador alemany havia decidit deixar el Barça el proper 30 de juny.
Per descomptat, ni els pretesos Luis Díaz ni altres cracs que el Barça tant ha necessitat aquesta temporada no van arribar en una plantilla que, a causa de la precarietat laportista, no ha pogut aprofitar les 25 fitxes disponibles.
Fins ara, Flick no ha donat el menor motiu per sospitar que el seu lideratge corre perill, només ha deixat anar alguna referència a que, com a avi que és, li agradaria passar més temps amb els seus nets, encara que més com una formalitat de cara a la família que com a excusa per tallar el seu contracte.
Una altra cosa molt diferent és que, malgrat el seu compromís demostrat, passió i sentit de la professionalitat i de servei al Barça, no hagi sentit la temptació, de vegades fins i tot en forma de necessitat aclaparadora, de sortir corrents de l’òrbita laportista, aquest món tòxic de promeses, il·lusionisme, enganys i incompliments sistemàtics que li ha tocat patir dues temporades seguides.
Explosió Yamal
La primera, amb el resultat d’un èxit menys sorprenent del que sembla gràcies a l’esclat que va significar l’explosió del fenomen Lamine Yamal. La segona, menys llaurada (Supercopa i Lliga, si no succeeixen fenòmens paranormals) i marcada per aquesta insuficiència dels recursos propis.
També, s’apunta, perillosament, per què no s’han adoptat certes mesures cautelars, responsabilitat exclusiva de l’eix Flick-Deco, com la limitada aportació de Lewandowski, els dubtes sobre Ferran Torres, la cataracta de lesions (per imprudència) que li han canviat la cara a l’equip sense Raphinha, l’excés de gols encaixats i el debat al voltant d’un model de joc tan extraordinàriament ofensiu que ha tingut efectes suïcides en determinats moments i circumstàncies.
La plantilla i el president van arrossegar el mateix Flick a donar per fet que el Barça, a més de Lliga i Copa, aquesta temporada estava més que preparat i madur per començar a descomptar les Champions i les Pilotes d’Or que ‘inevitablement’ mereix i ha de conquerir per coherència en la seqüència triomfal del despertar de la generació Lamine Yamal.
Sense lògica
Però, al futbol, ni resisteix cap lògica, ni és veritat que es guanyin els títols només perquè el president sigui el campió dels temps i el control de l’entorn mediàtic.
També cal donar-li els reforços que necessita Flick, evitar els alarmants símptomes d’autocomplaença i excés d’eufòria i, sobretot, ajudar Flick a orientar a favor de l’equip i dels resultats el creixement de Lamine Yamal com el que és, un crac tan extraordinàriament líder en l’àmbit futbolístic com desordenat i excessiu, en tots els ordres, a causa d’aquesta acusada personalitat d’adolescent, que ho continua sent tot i la seva majoria d’edat.
En aquesta gestió, si no és amb l’ajuda de l’autoritat i jerarquia de la directiva, del president, sobretot, el vestidor es pot descontrolar.
Guanyar la Lliga (i la Supercopa d’Espanya) és un balanç positiu en una temporada amb un toc de final decebedor a causa d’aquest doble KO a Copa i Champions davant l’Atlètic de Madrid que Laporta s’ha encarregat d’atribuir als arbitratges i d’una conspiració judeo-maçònica de dimensions interplanetàries.
Flick no ha volgut, en aquest sentit, anticipar la signatura de la seva renovació com a ‘favor’ electoral a Laporta, president pel qual sent un agraïment infinit i més que suficient com per entregar-se i suportar una altra temporada de calvari sota la seva indomable compulsió de jugar a ser ric en un club arruïnat, precisament, per prioritzar els seus interessos personals als del Barça.
Assegurar la Lliga
Ara, s’ha excusat Flick, toca assegurar la Lliga abans d’escenificar la signatura d’una renovació que gairebé és un càstig, per la part de bogeria que l’espera de patir els desments de Laporta-Echevarria-Deco, però que, com a entrenador, li continua obrint les portes d’aquesta glòria de conquerir el seu segon triplet, el tercer del Barça, fent història amb Lamine Yamal.
Hansi té la paraula, una enorme il·lusió i una confiança cega en sí mateix. Bastant menys en aquest cercle del poder laportista que cada any i a cada racó de la temporada el llença als lleons i l’enganya. Flick té dubtes.
