En reflexionar sobre llegendes i rondalles amb les seves capacitats metafòriques, impossible no recordar la lectura proposada per Bruno Bettelheim en el seu famós llibre “Psicoanàlisi dels contes de fades” (1976). Cert que la interpretació psicoanalítica té poc prestigi en certs ambients, però penso que és interessant reflexionar sobre les capacitats metafòriques o simbòliques de les narracions populars: hi ha alguna cosa de valuós en aquestes manifestacions que tenen a veure amb l’inconscient col·lectiu.
Coneixem les revisions feministes de la llegenda de Sant Jordi, amb una dona que no necessita un cavaller per salvar-la, i la seva reescriptura en forma de la Georgina a cavall. Obvi que són relectures crítiques necessàries. Però si se’n permet, faré una altra lectura, no amb voluntat de confrontació, sinó d’aportar un altre angle de vista.
Sant Jordi salva a la princesa de la mort en les urpes de la bèstia, ja que el drac demanava el sacrifici d’una donzella, cada dia, per satisfer la seva fam.
Si m’ho permet Bettelheim, el drac representa el desig insaciable masculí, que sotmet a la dona a la seva pulsió sexual com a mandat “natural”. També Teseu mata al Minotaure, que tenia el costum de reclamar a donzelles com a víctimes (i també nois). Minotaure i el drac representen aquella part masculina lligada a la seva pulsió sexual més primitiva, allò que Freud denominava el “ello”. Evidentment, aquesta pulsió incontinent (la demanda intensa de donzelles tant pel drac com pel Minotaure) és una dolorosa metàfora de la depredació sexual del mascle: a Catalunya 36 asistències diàries per violència masclista (2025), cinc violacions diàries (2025), 16 dones assassinades a Espanya des de principi d’any.
Com a baró, sento vergonya i rebuig pels meus congèneres protagonistes d’aquesta plaga, del masclisme i la seva violència sexista implícita. Però reconec en mi aquell “ello” que em faria estar del cantó del drac, del Minotaure. Resulta curiosa la sèrie de dibuixos de Picasso sobre aquest tema (en particular els gravats, la Suite Vollard, 1930-37), i no seré jo el que tregui conclusions més enllà de suposar que Picasso sentia aquesta pulsió entre el “ello” i el “jo” (la mateixa sèrie mostra tant imatges de la força terrible del Minotaure, com escenes de tendresa… o de Teseu matant al Minotaure davant la mirada interessada d’un grup de dones i homes).
“Sant Jordi matant al drac” (Pere Niçart 1470)
Quin avantatge evolutiu ha portat al fet que la sexualitat masculina estigui marcada per aquesta pulsió que, com veiem, té zones ben terribles? Sembla obvi que la sexualitat humana és un ciment social que, des dels primats superiors, estableix la relació entre mascles i femelles més enllà del pur coit procreador. Que la immaduresa de les cries i la seva criança prolongada condueix a la femella a retenir al mascle per rebre proteïnes pròpies de la cacera (les proteïnes en la jungla són difícils d’aconseguir). I que els mascles només actuen sexualment a demanda de la disponibilitat de les femelles, que en el cas dels primats superiors es mostren disponibles més enllà de l’estricte període fecundable per optimitzar aquests lligams.
És obvi que la sexualitat humana, tot heretant la base de la conducta biològica, ha evolucionat cap a formes més complexes, on les estructures econòmiques i culturals aporten novetats.
El mascle humà està sempre disponible i interessat, i la dona humana té la possibilitat de dissociar plaer de reproducció. Això marca protocols diferents, on les oportunitats per a la convivència generen aliances que fan que els intercanvis sexuals i la cooperació convivencial siguin consubstancials.
Caldria analitzar les evolucions del “ello” en els diferents models de producció (esquemàticament: nòmades, sedentaris, capitalisme) per veure quin paper juguen les diferents aliances homes-dones, tot acompanyats pels relats religiosos i mítics que feien de paraigües narratius dels modes de viure.
Sembla que en el moment actual, on l’equiparació (en el món occidental) del paper de l’home i de la dona tendeixen a la igualtat, la sexualitat té un paper autònom, visible en l’anomenat empoderament femení. I no visualitzem els dracs i els minotaures, sinó que els patim directament.
Des de l’alliberament dels 60, i la píldora anticonceptiva com a icona, el mantra ha estat l’espontaneïtat del desig, la seva prioritat com a motor, trobant que tota limitació moral o social era repressiva. I quan el desig és compartit a dos, estem d’acord que la llibertat sexual és una victòria. Però l’etiologia del desig és molt complexa, i diversa en cada persona i en cada sexe. Aquesta diferència provoca tensions, que formen part consubstancial de les relacions entre dues persones.
Segur que aquestes tensions alguns barons ho vivim, com Sant Jordi, matant al drac, o Teseu al Minotaure. I és un deure civilitzatori del sexe masculí adoptar aquesta actitud per amor a les dones amb les quals convivim. I per autocomprensió de la nostra sexualitat. Quan alguns deixen anar al drac… ja veiem els terribles resultats.
Però també necessitem els homes de la comprensió de les dones, canviar el focus d’aquesta culpabilitat de les nostres pulsions i compartir una sexualitat comuna. Dylan ho explica de forma poètica: “Entra, va dir ella, que et donaré refugi per a la tempesta”. (Shelter from the Storm, 1974).
És probable que la virilitat comporti una tempesta interior: hem de trobar la manera de redirigir-la, tot reconeixent-la. I amb les nostres companyes, gaudir d’una sexualitat compartida.
Teseu va entrar al laberint a matar al Minotaure, per amor a Ariadna, que li va facilitar el fil per sortir del laberint. I Sant Jordi va matar al drac, i amb ell al depredador sexual que justifica sempre el seu desig com a cosa natural i la dona com a víctima d’aquest desig (si no provocadora del mateix: “por la raja de tu falda…” canta Estopa).
És obvi que amb aquesta relectura no vull justificar al drac, sinó reivindicar al cavaller, aquest cavaller que en el discurs dominant se’l menysté i que potser no es manifesta suficient, tot superant la vergonya de ser un “home bo”.
