Anem a resumir una mica l’estat de la qüestió. Fa pocs dies l’Eduardo Mendoza, a qui suposo li anirà encara millor Sant Jordi, concedí una entrevista on deixà caure algunes perles. Una, ben irònica si es coneix l’obra de l’autor, parlava de com li semblava molt absurd tot el tema d’aquesta diada, doncs es festejava un sant maltractador d’animals, com els toreros que, a més, amb tota probabilitat era analfabet.
La cirereta fou dir que, donat aquest fet, potser més que Sant Jordi s’hauria de parlar de dia del Llibre, quelcom que, en un món on ningú vol discutir d’allò important, causà una campanya engegada per extremistes, els quals demanaven retirar la Creu de Sant Jordi a l’escriptor.
El Govern, que més aviat hauria de preocupar-se per aprovar pressupostos o per la pobresa que pateix gairebé un terç de la població, manifestà la seva negativa a refutar l’honor a l’autor de La verdad sobre el caso Savolta, no sens que Sílvia Paneque volgués tancar l’assumpte dient que Sant Jordi és la festa més celebrada pels catalans, a més de projectar la nostra llengua i els seus escriptors, oblidant-se de com la literatura del Principat és en català i castellà, quelcom omès en general, producte de voler quedar bé, al seu cas i al de molts altres, amb els independentistes, necessaris per a tirar endavant projectes que continuen aturats des de fa temps.
Però dóna igual. És millor discutir de banalitats. Si ho féssim des del tema llibre i la celebració del 23 d’abril potser hauríem de parlar quina literatura volem quan els escriptors, excepte aquells amats per oferir productes comercials, es veuen arraconats durant aquelles llargues hores per signants sense relació amb l’escriptura.
L’altra vessant, ignorada per Mendoza i Paneque, és la idea de negoci naif. Llibre i rosa per a ell i per a ella, des de la igualtat entre gèneres, la inflació floreal i la il·lusió de trobar-nos a un país lector, una falsedat com una casa de pagès, un país on la taula de novetats i els premis en llengua catalana surten de subvencions o celebritats televisives.
I no passa res, doncs, això tampoc ho diu Mendoza, la literatura ja no es valora per a construir Democràcia, un desastre sense pal·liatius, motiu pel qual els guardons a famosos serveixen per a vendre i ningú es planteja com els textos podrien ser motors intel·lectuals.
El més semblant en aquest sentit dels darrers anys foren els manifestos de poetes en català per a la independència. Signaren tants bards que algú, potser el professor Llovet, s’atreví a proclamar que detectava més firmes que autors de versos, forma subtil d’ensenyar com la operació sí, podia ser política, però des de la voluntat de tenir cadires i dinerets.
Les coses no han variat gaire després de l’adéu al Procés. Ningú s’explica com David Uclés rebé una beca Montserrat Roig, o sí, ja que a l’alcalde, que deu ser un lector voraç, li serví per fer-se una foto amb el nano de moda, els dos amb boina, molt simpàtics i macos, ambdós arquetípics d’una època on el contingut és inexistent i el Poder s’apassiona per a vendre personatges.
On queda aquí el fet literari? Josep Pla exclòs de Sant Jordi malgrat morir el mateix dia l’any 1981 és una metàfora sensacional, així com l’oblit aquest 2026 dels seixanta anys de El Carrer de les Camèlies de la Rodoreda, Últimas tardes con Teresa de Marsé i El Quadern Gris, sí, del de la boina, però l’antic, de l’Empordà amb vocació cosmopolita malgrat el seu tancar-se a un mas. M’agradaria saber que diria d’aquest desgavell. Segurament conclouria, amb raó, que aquest món sempre ha sigut una calamitat que mai s’ha volgut revertir.
