En les grans crisis internacionals, el focus acostuma a concentrar-se en els actors centrals: els Estats Units, les potències europees, els equilibris a l’Orient Mitjà. Tanmateix, és en les perifèries —l’Àsia emergent, l’Àfrica, l’Amèrica Llatina— on es revelen amb més claredat les fractures del sistema internacional, per la manera com absorbeixen, reinterpreten i retornen els impactes de la crisi.
L’escalada al voltant de l’Iran —alimentada per la deriva estratègica de Donald Trump i la incapacitat de construir una arquitectura estable de seguretat— reconfigura els equilibris regionals tant pel que fa a les dependències de subministrament de gas i petroli com a les narratives polítiques d’aquestes perifèries.
El petroli com a factor de vulnerabilitat
Per a una part significativa de l’Àsia —des de l’Índia fins al sud-est asiàtic— la qüestió és immediata: el subministrament energètic. L’estret d’Ormuz no és una abstracció geopolítica, sinó un coll d’ampolla real del qual depenen economies senceres, amb impactes directes sobre la inflació, la pressió fiscal i el risc social.
A l’Àfrica, la paradoxa és encara més aguda. Alguns països productors poden beneficiar-se conjunturalment de preus elevats, però la majoria —importadors nets— pateixen l’impacte en els aliments, el transport i l’estabilitat política, aprofundint les crisis socials existents.
A l’Amèrica Llatina, el mapa és més heterogeni. Exportadors com el Brasil o Mèxic esmorteeixen parcialment el xoc, mentre que economies dependents —Centreamerica, el Carib— afronten un deteriorament immediat de les seves balances externes.
Reactivació de narratives: antiimperialisme difús i nova moralitat
El que reapareix no és un alineament ideològic clàssic, sinó una sensibilitat. Fins i tot països sense cap simpatia pel règim iranià perceben l’actuació occidental com arbitrària, erràtica o directament prepotent.
La figura de Trump actua aquí com a catalitzador simbòlic: no tant pel que decideix, sinó per com ho decideix. La unilateralitat, la volatilitat estratègica i la desconfiança envers els organismes multilaterals reactiven un imaginari que reforça la fatiga geopolítica.
Però aquest “antiimperialisme” no és doctrinal com al segle XX. És, sobretot, pragmàtic. Molts països del Sud Global no busquen confrontar-se amb Occident, sinó utilitzar la Xina, Rússia o les potències regionals com a contrapesos més que no pas com a aliats naturals. En aquest context, la idea de “danys col·laterals” resulta cada cop menys creïble per a àmplies capes de l’opinió pública global.
Des de la Segona Guerra Mundial fins a la Guerra del Vietnam, l’evidència històrica mostra que l’impacte sobre la població civil no és accidental, sinó estructural. L’erosió de la moral social, la pressió interna sobre els governs i la desestabilització del teixit quotidià formen part del càlcul estratègic, encara que rarament s’explicitin.
En aquest context, les societats perifèriques —moltes amb experiències pròpies de violència o intervenció— llegeixen el conflicte amb una lucidesa escèptica. Des d’aquesta perspectiva, el vector clau és la percepció de desordre en el mateix nucli occidental. Les tensions entre la Casa Blanca, el Pentàgon, la CIA i els aliats internacionals projecten una imatge d’improvisació que debilita la legitimitat de qualsevol intervenció.
Aquest buit és observat amb atenció al Sud Global. No tant per explotar la feblesa, sinó per recalibrar posicions. Si el centre ja no garanteix estabilitat, la perifèria busca diversificació.
Cap a un sistema més fragmentat i menys ingenu
Finalment, hi ha un canvi de fons: la centralitat de l’opinió pública. En un entorn hiperconnectat, les imatges de la guerra circulen sense mediació suficient per sostenir relats oficials homogenis.
Les perifèries ja no són receptores passives de narratives. Són productores d’interpretació. I aquesta interpretació influeix —cada cop més— en decisions polítiques internes, posant en qüestió la legitimitat.
La crisi de l’Iran no només tensiona l’ordre internacional. El reconfigura des dels seus marges. L’Àsia gestiona vulnerabilitats energètiques. L’Àfrica afronta el risc de desestabilització social. L’Amèrica Llatina reinterpreta el conflicte en clau històrica i política. I en totes elles emergeix una constant: la desconfiança envers les narratives dominants.
Si alguna cosa caracteritza aquest moment és la fi de la ingenuïtat. Ni sobre la guerra, ni sobre les potències, ni sobre el funcionament mateix del sistema internacional.
El resultat no serà necessàriament un nou ordre més just. Però sí, probablement, un de més fragmentat, més conscient de les seves contradiccions i, per això mateix, més difícil de governar.
