Hi ha qui encara explica la decadència del delivery com si tot fos mala gestió o un simple canvi de gustos. Mentida. El sector està escanyat per totes bandes: plataformes inestables, costos disparats, lloguers rígids, guerres, por, pèrdua de poder adquisitiu i barris plens de locals morts.
No és una mala ratxa. És una tempesta perfecta. El món s’ha tornat més car, més nerviós i menys disposat a pagar una hamburguesa amb recàrrec, servei, repartiment i comissió. Quan depens del delivery, el que semblava una aposta valenta es converteix en una cursa d’obstacles.
Glovo va canviar el seu model l’1 de juliol de 2025 i va deixar enrere els repartidors autònoms després d’anys de litigis i inspeccions. Va anunciar 14.000 contractacions, però això no va portar estabilitat, sinó soroll i incertesa. I al març de 2026 encara anunciava un ERO per a fins a 750 repartidors en 60 ciutats. Si la plataforma continua retallant i admetent dificultats, el missatge és clar: el terreny continua trencat.
Uber Eats tampoc no ha estat cap refugi. També ha reestructurat el seu model a Espanya per adaptar-se a la Llei Rider. Si les dues grans plataformes del sector canvien les regles del joc alhora, la teva activitat deixa de descansar sobre una base estable.
A sobre, la demanda no aguanta. Les dades de Circana indiquen que el 2025 la despesa total en foodservice va créixer, però la demanda de delivery va caure un 7%. El 75% de la despesa seguia fent-se en sala. La gent podia continuar gastant en menjar fora, però el repartiment a domicili deixava de ser aquell hàbit automàtic que semblava invencible.
I això té tota la lògica. El client tipus —jove, urbà i sensible al preu— ja no té la mateixa alegria per gastar. Quan habitatge, llum, gas i menjar bàsic s’emporten el pressupost, la comanda a domicili és de les primeres coses que cau. Molta gent mira el preu final, veu servei, repartiment i comissions, i pensa: per això surto. O pitjor: per això no demano res.
Però encara hi ha una capa més fonda: la psicològica. Fa mesos que les pantalles són plenes d’Ucraïna, Gaza, Iran, energia, inflació i por. El BCE ja ha explicat que les tensions geopolítiques castiguen la confiança del consumidor i frenen la despesa. El problema no és només que la gent tingui menys diners; és que també té menys tranquil·litat.
Mentrestant, els costos no han deixat de mossegar. Les tensions al mar Roig, el risc a l’estret d’Ormuz, els desviaments de rutes i la volatilitat logística acaben entrant a qualsevol cuina de barri: envasos, congelats, matèries primeres, recanvis i aprovisionament. Quan el cost de comprar, conservar, transportar i servir puja o balla sense control, el marge es converteix en una broma de mal gust.
Però si hi ha un factor d’estrangulament massa silenciat és el lloguer comercial. A Catalunya hi ha desenes de milers de locals tancats o buits. A Girona ciutat la proporció ja és prou escandalosa per veure’s a simple vista: carrers amb locals cadàver, persianes baixades i barris cada vegada més apagats. La província ha perdut prop d’un miler de comerços en l’última dècada. Això no és una anècdota: és menys feina, menys activitat i menys vida urbana.
I aquí apareix una altra veritat incòmoda. Cada vegada hi ha més propietaris que prefereixen un local buit abans que un llogater amb risc. Més val la persiana abaixada que la possibilitat d’un cobrament tardà o d’un impagament. No és només cobdícia; és també un mercat trencat i una societat dominada per la por. Però el resultat és el mateix: desert comercial.
El delivery no s’està ofegant per una sola raó. S’està ofegant perquè li cau tot a sobre alhora. I mentrestant, a Girona i a tants altres llocs, els barris s’omplen de persianes baixades com si fossin làpides: cadàvers comercials, feina enterrada i vida urbana en retirada. Això no és només mercat. També és una derrota col·lectiva.
