El pitjor Joan Laporta encara ha d’arribar quan té al davant un període de cinc llargs anys de perillós i preocupant buit per a una figura del barcelonisme que ha dedicat els millors anys de la seva vida no a presidir, dirigir i millorar el Barça, sinó a guerrejar contra Josep Lluís Núñez, contra Sandro Rosell i contra Josep Maria Bartomeu, que és el que més li agrada al món, del que gaudeix de veritat i per al que ha nascut.
Per a algú que s’alimenta exclusivament de l’odi, el rancor i la set de venjança contra aquells que han gestionat el Barça mil vegades millor que ell, l’absència d’un gran enemic i d’un front de batalla estable i fixat configuren el pitjor escenari per al seu estat d’ànim, un panorama tediós, acompanyat d’una patològica reacció de malestar i fúria contra aquest ostracisme que, a sobre, s’aguditza amb la insuportable certesa que ja no hi haurà un demà després del 30 de juny del 2031.
El precedent
Cal recordar que el precedent de l’últim exercici (2009-10) de la seva primera presidència convida a presagiar una repetició de pitjors conseqüències per al Barça. En aquell final d’etapa, consta que l’únic que va prosperar va ser ell mateix, gràcies a l’Uzbekistan, en part, mentre el Barça va caure, de sobte, en una espiral de despeses i d’operacions confuses, irregulars i sospitoses que es van traduir en 79 milions de pèrdues d’una sola tacada i de 47,6 milions després de set anys de gestió. Un rècord al seu abast fàcilment i ràpidament esmicolat en el seu retorn el 2021, amb tancaments de fins a 555 milions de dèficit i unes pèrdues acumulades fins ara de 230 milions, a més d’un deute descomunal.
Laporta ha permès que els seus pitjors instints saquejadors i destructius sortissin, desfermats, a la superfície en aquest retorn, que, tanmateix, ara ja té data de caducitat i on amb prou feines li queden reptes i motivacions.
Núñez, Rosell i Bartomeu
A costa del patrimoni i de les reserves deixades per Núñez, Rosell i Bartomeu, Laporta ha dedicat aquest mandat a desfigurar i esborrar de la faç de la terra barcelonista la memòria històrica dels seus antecessors, un per un i obra per obra, més enllà que el brut entorn polític, econòmic, mediàtic, policial i judicial darrere del laportisme s’hagi encarregat de tancar-los a la presó tots tres: Núñez, Rosell i Bartomeu. De Núñez, no ha quedat ni un euro dels seus enormes beneficis ni dreta la tercera graderia, el museu, el Miniestadi, res del seu llegat patrimonial, i només s’ha salvat la Ciutat Esportiva perquè Pep Guardiola s’hi va traslladar el 2008. De Rosell, econòmicament el president amb més beneficis per dia d’estada a la llotja, a més de cremar el cofre del tresor, també s’ha ocupat d’invertir el disseny de la reforma de l’Spotify amb el resultat d’una instal·lació deficient i, a la llarga, potser fins i tot deficitària pels interessos incalculables a retornar fins més enllà del 2050. I no cal recordar que s’ha dedicat a fer miques Bartomeu, a qui li ha penjat unes pèrdues inventades de gairebé 300 milions i, no satisfet de cremar tots els avenços democràtics, ara enderrocarà el Johan Cruyff amb la malaltissa intenció que acabi no assemblant-se gens al que va construir Bartomeu.
Qualsevol tret de la identitat i de la cultura barcelonista sustentada en els drets fonamentals d’expressió, opinió, participació i interpel·lació ha estat extirpat pel bisturí carnisser d’un president obsessionat a completar el seu projecte personal de desertització patrimonial i d’extermini de la vida social tal com l’havien promogut els altres presidents.
Només salva Gaspart
Ara que el destí el retorna al mateix punt decadent del seu compte enrere, convé recordar als seus directius i executius que, en aquell període concret i exasperant –per a ell– abans de deixar el càrrec el 2010, els va perseguir, destituir, acomiadar, espiar i, sobretot, va fomentar el canibalisme de la seva convivència, sent ell mateix el primer a eliminar de qualsevol carrera electoral els seus millors (presumptament) amics, com Alfons Godall i Xavier Sala i Martín. A la resta els va tallar les ales directament al menor símptoma de voler volar en solitari i al final va enviar conscientment a una execució electoral segura el seu vicepresident més insuls, incapaç i maldestre, Jaume Ferrer, personatge temorós i sense gairebé suport de Laporta, per qui, de fet, ni tan sols li va demanar el vot.
Laporta només ha indultat Joan Gaspart per la senzilla raó que no va deixar cap llegat, només deutes i pèrdues. Per això sintonitzen tant.
