Hi ha determinats aspectes de la legislatura barcelonina que no surten gaire als mitjans i mostren la realitat des d’un caos plural ple de fascinació.
Porto pensant aquest text vàries setmanes. La idea clau era parlar de com l’alcalde Collboni, qui començà el seu mandat amb molta predilecció pel silenci, porta com mig any desaforat, ben feliç de la incompareixença pública de la oposició i disparat d’optimisme tot seguint els consells dels seus assessors.
Aquests potser li haurien de dir que vigilés una mica, no sigui que els ciutadans el facin fracassar fins i tot amb una victòria que, ara per ara, sembla incontestable. Al llarg dels darrers mesos capitalitza les obres que engegaren els Comuns i fa molts discursos triomfals, no pas exempts de risc i perillositat.
Un dels més recents fou al clàssic L’alcalde respon. Pels matins m’aixeco amb la ràdio pública. Potser per això em sorprengué encara més escoltar com el locutor deia que Collboni havia anat a l’acte acompanyat d’una claca política, encantada d’aplaudir els punts forts del seu parlament, com si volguessin reproduir temps passats, absents de Democràcia.
L’actual Ajuntament es recolza molt als mitjans de comunicació per a fer determinades proclames. Al diari més influent de tot el país li donen bons diners per a penjar publicitat institucional, a vegades a doble pàgina, sigui sobre la nova normativa de convivència, sigui sobre anuncis que costen un grapat d’euros, més visibles quan s’emeten a la pública catalana, on desentonen, no pas per la tendència política, sinó perquè es nota l’excés d’inversió realitzada mentre ens venen la meravella de les fites de la legislatura, festes nadalenques o qualsevol altra activitat mitjançant les quals el solitari PSC al govern vol treure pit sense cap tipus de vergonya.
El primer ciutadà accepta i promou aquest tipus de política agressiva amb aires de cortina de fum, doncs quan parles amb la ciutadania dels barris ningú percep tanta millora i menys tanta positivitat, a vegades, no passa res per esmentar les coses tal com ens les digueren, interpretada com una presa de pel.
Es veié no fa gaire amb un article de la Laia Bonet, digna com a regidora i qui sap si sacrificada per escriure un text molt bo sí, però amb veritats sabudes per a tothom que els socialistes no tenen aspecte de complir. L’ultratge de la seva reflexió sortia per expressar com es necessiten punts d’accés ben elaborats a les entrades de Barcelona, ciutat que rep cada cop més treballadors que només hi van per a fer la seva feina, el que requeriria més transport públic des de la combinació de Rodalies i autobusos interurbans.
Com apuntava, no tinc res a refutar d’aquestes propostes. El problema surt quan prens consciència de la crisi dels trens i de com no es mou un dit per a crear aquests accessos que aparquin els cotxes quan arribes a la capital, a més d’obviar com molts d’aquests empleats han sigut expulsats de Barcelona per l’impossible preu de la vivenda mentre han d’emprar un cotxe i contaminar per la misèria de transport públic. Si ha augmentat l’ús dels autobusos interurbans és per resignada desesperació davant el desastre del servei de Rodalies, i mentre aquest no millori tot en aquest sentit serà paper mullat.
Collboni ha desenvolupat una gran afició per a fer-se fotos i prometre. El primer aspecte pot comportar rebuig que afavoreixi a l’oposició quan desperti d’aquest llarg somni des de 2023. De cop i volta els Comuns tenen a un candidat amb cara i ulls que no és esperpèntic com Bob Pop. Pisarello hauria de trepitjar-se els barris, parlar amb els veïns i guanyar uns vots decisius des de l’esquerra, la mateixa que no veu en aquesta vessant al líder socialista, qui des de les promeses parla de milers de vivendes a una ambiciosa operació que unirà Sant Martí i Sant Andreu mitjançant parcs enormes.
Ens ho hem de creure? El parc que havia de connectar sense barreres Sant Andreu i el Bon Pastor es va projectar fa més d’una dècada. Aquí les coses van lentes. Altres romanen aturades des de fa dècades. Al Baix Guinardó no s’han atrevit a posar un mercat de Gràcia perquè manca un any i poc per a les eleccions. En canvi, sí tindran els nassos de tirar l’estació de mercaderies de la Sagrera perquè el patrimoni els hi dóna igual. Potser aleshores prenguin mesures per a eliminar el més gran campament de barraquisme barceloní, el successor de la Perona, que servidor ha mencionat molt a premsa sí, sense seguiment, doncs convenia situar-lo a la Zona Franca, una minúcia de misèria en comparació. Mentre un es fa fotos es potencien les invisibilitats crítiques. Els altres candidats les hauran de descobrir si volen vèncer.
