“ERC té un problema. Es diu PSC”. La frase és d’un dirigent republicà, però la podria haver dit qualsevol dirigent de Junts per Catalunya (JxCat). Una part important de la formació que presideix Oriol Junqueras està d’acord amb aquesta lectura, perquè un segment important d’Esquerra es troba més còmode en un front identitari que en un front social. O sigui, preferirien pactar amb la dreta independentista abans que amb una esquerra no independentista.
Junqueras ho sap i, com que és un hàbil timoner, porta el vaixell republicà per on no el puguin tocar els esculls. “Això desgasta la seva figura. Ho sap, però confia a arribar a bon port i a treure profit de les seves reivindicacions. Per pescar peixos, cal mullar-se. I ningú pot dir que Junqueras no es mulla. S’està exposant a un perill real que pugui explotar-li tot a la cara i que quedi malament, acusat d’haver donat suport al PSC sense treure’n res a canvi. Però la jugada també li pot sortir bé i convertir-se en el referent de l’independentisme, que és el que busca”, explica a EL TRIANGLE un dirigent del sector junquerista.
De moment, ha escenificat una pax romana amb el PSC. Hi ha tensió, però la sang no arribarà al riu, almenys de moment. El comunicat conjunt que PSC i ERC van signar per justificar l’ajornament de l’aprovació dels pressupostos d’aquest any certifica la fama de gat vell de la política de Junqueras.
S’ha consolidat un pacte de no-agressió entre socialistes i republicans, i això es nota en el comunicat que han signat plegats. “Ens comprometem a negociar per aprovar uns pressupostos en els termes indicats en els punts anteriors abans de finalitzar l’actual període de sessions parlamentàries”, s’afirma en el comunicat.
Les bones intencions expressades en aquest document oculten que, en el fons, hi ha una bretxa oberta entre els dos partits. Parlen de projectes “que requereixen un treball redoblat i conjunt en tots els fronts polítics, molt especialment durant l’any en curs” i plasmen el compromís dels dos partits per “seguir impulsant les negociacions i les modificacions legislatives necessàries per fer efectius els pactes d’investidura”. Aquesta és la paraula màgica, la que porta Junqueras pel camí de l’amargura, perquè si fallen els pactes d’investidura haurà fallat la seva estratègia.
Fonts ben informades assenyalen que, en realitat, Junqueras mai ha volgut aprovar els pressupostos de Salvador Illa a la primera oportunitat, sinó que ja havia meditat des del principi ajornar l’acord, si finalment n’hi ha, per a l’estiu del 2026.
Per la seva banda, el PSC deixa que el vent l’empenyi. Sap que no hi ha alternativa a Salvador Illa perquè els independentistes no sumen vots. Per aquest cantó, el president Salvador Illa està tranquil, ja que ningú li podrà moure la cadira.
Però les intencions d’ERC són molt diferents de com es volen presentar. “Junqueras necessita marcar distància amb Junts. Està obsessionat amb destrossar-los i juga les seves cartes segons els seus interessos”, admet una font propera a les negociacions dels dos partits. De fet, malgrat que alguns argumenten que la decisió de votar “no” als pressupostos de Salvador Illa ja estava presa des de dies abans, des de les files del PSC se sosté que es va intentar fins a l’últim minut de la nit del 17 de març. I l’endemà es va fer públic el comunicat.
Un excàrrec republicà reconeix també que la intenció de Junqueras “sempre ha estat escenificar que no se sotmet als designis del PSC. Necessitava donar un cop de puny damunt la taula perquè l’electorat veiés que té capacitat d’influència sobre els socialistes. Per això manté el pols a Salvador Illa i l’obliga a ajornar l’aprovació dels pressupostos. De fet, amb això pot presumir que és el cap i conjura les acusacions, que podrien venir de Junts, de submissió al PSC. És, per dir-ho així, una manera de dir a Junts i als seus possibles votants que no és un traïdor, que segueix estant al servei de Catalunya”.
En altres paraules, els junqueristes consideren que mentre es mantingui la tensió amb el Govern per a l’aprovació dels pressupostos, ERC no perdrà terreny davant de Junts. Per això, a Junqueras li interessa allargar la situació, sabent que, com més resisteixi ERC a quedar-se al marge dels socialistes, més desgast patirà Junts de cara a les pròximes eleccions. I si alguna cosa anhela el líder republicà és veure al seu gran rival al darrere en vots i escons i, si pot ser, “com més enfonsat, millor”.
Tensions internes
Però hi ha un altre aspecte important: ERC té problemes interns i hi ha veus que reclamen un conclave per redefinir el full de ruta o per qüestionar l’estratègia de la direcció. Amb el pols als socialistes, Junqueras té un altre actiu per mantenir a ratlla els sectors més combatius d’Esquerra: mentre no aprovi els pressupostos, tindrà una certa carta blanca. I després, dependrà del que hagi aconseguit del PSC per satisfer els pactes d’investidura i les exigències republicanes de principi de legislatura.
Per això la seva prioritat és saber què els pot treure als socialistes en aquests mesos fins a l’aprovació (o no) dels comptes del Govern. De moment, ha suavitzat la postura en relació amb el traspàs de l’IRPF i la recaptació de tots els impostos, perquè fins i tot els més bel·ligerants saben que la Generalitat no està preparada tecnològicament per assumir la recaptació i la gestió de tots els impostos.
La consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, ha afirmat que ERC havia renunciat a exigir el traspàs de l’IRPF i que al juliol hi haurà pressupostos. Però Junqueras no deixarà que s’aprovin si abans no hi ha acords que estableixin les bases per al traspàs efectiu de la recaptació de l’IRPF, encara que no hi podrà haver passos definitius en aquest sentit sense una modificació de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). Davant d’aquesta dificultat, ha plantejat al Govern central modificar la gestió a través del Consell de Política Fiscal i Financera o del tràmit d’esmenes sobre el nou finançament.
Però és conscient que el traspàs entre hisendes s’ha de fer gradualment i el tema s’allargarà durant anys, perquè s’ha d’encaixar cadascun dels impostos en la gestió de l’administració catalana amb una cadència i un programa diferent en cadascun dels assumptes, buscant en altres administracions (tant espanyoles com estrangeres) instruments que s’hagin fet servir per a situacions similars. Els més optimistes calculen que un transvasament de la gestió de la totalitat dels impostos no es podria fer en menys de sis o set anys, encara que la gestió de l’IRPF pugui quedar culminada en la meitat de temps.
“És un encaix problemàtic i molt complex, al qual s’ha d’afegir després el component humà, perquè la hisenda catalana no té prou funcionaris per assumir aquesta gestió. S’haurien de traspassar els gairebé 3.000 treballadors de la Hisenda espanyola, però la pega és que s’hi oposen, i això col·loca l’Agència Tributària Catalana en una situació molt compromesa. No es pot imposar el traspàs de milers de treballadors d’una administració a una altra per la força, sense negociació, no només pel malestar social que això podria produir, sinó també perquè, en aquest moment, t’arrisques a una vaga indefinida que et paralitza l’administració”, reconeix una font d’Esquerra.
La situació, per tant, és complexa, i requereix negociacions multibanda per poder realitzar amb èxit una de les operacions de transformació de les administracions públiques de Catalunya més grans de tota la seva història. “Junqueras és conscient que és un tema complex, però no impossible, i per això s’ha de posar en marxa al més aviat possible. El que no podem dir és que hagi renunciat a les seves reivindicacions, que segueixen sent les del primer dia. I això ho saben fins i tot els cercles més independentistes d’Esquerra. Al partit ningú l’acusa de trair els seus principis”, diuen des d’ERC.
Tot i així, des d’alguns àmbits del PSC es dubta que es puguin aprovar pressupostos al juliol encara que hi hagi la millor de les predisposicions de Salvador Illa per aplanar el camí del compliment dels pactes. “ERC és un partit molt volàtil i no sabem què pot pensar d’aquí a tres mesos. És més, és un partit que pot canviar de criteri radicalment en un termini de 24 hores i sense que hi hagi un motiu aparent per fer-ho. En aquest sentit, els de Junts són més seriosos i, quan pacten una cosa, la mantenen fins al final”, explica un alt càrrec socialista.
Són conscients també que Oriol Junqueras és un polític que està entre l’espasa i la paret. “Els de Junts estan esperant que fiqui la pota per llançar-se-li al damunt, perquè necessiten recuperar terreny pel centre. Les enquestes auguren una caiguda històrica de Carles Puigdemont, i sembla que no van gaire errades, per la qual cosa la recuperació de vots per un costat intentaria de minorar l’impacte dels forats que se li fan per l’altre, per la dreta, amb quadres, dirigents, càrrecs i vots que se li escapen cap a Aliança Catalana”, analitzen des del PSC.
Davant del perill de Junts, el líder republicà no té més remei que fer servir els instruments al seu abast per neutralitzar les conseqüències de l’avanç de Puigdemont. I una de les millors opcions que té és pressionar els socialistes per projectar la imatge que ERC “influeix i és l’únic partit independentista amb marge de maniobra i amb poder per doblegar els socialistes, mentre que Puigdemont ha pactat sempre en funció dels seus interessos personals”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1659 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
