Durant aquesta setmana, la premsa britànica ha dibuixat un escenari únic per al futur de Marcus Rashford. El davanter vol continuar al Barça, però el Manchester United es manté ferm en les seves exigències econòmiques i no està disposat a facilitar un traspàs més barat ni a acceptar cap de les «solucions creatives» plantejades pel club català. En resum, Rashford està en el punt de mira del Barça per quedar-se’l, però el futur immediat depèn de si el United relaxa o manté la seva postura.
Els diaris britànics subratllen que el Barça té una opció de compra per 30 milions d’euros (uns 26 milions de lliures), fixada al mateix contracte de cessió, i que la intenció inicial del club català era activar-la. Després de la reelecció de Joan Laporta, diversos mitjans anglesos interpreten que les opcions que Rashford es quedi han augmentat, però matisen que el tema continua pendent de l’acord econòmic.
El United, rígid
La postura del Manchester United, segons fonts solvents, implica rebutjar obertament propostes del Barça per abaixar el preu, acceptar terminis o estructures mixtes (per exemple, pagaments posteriors o cessions de jugadors). El missatge del United, tal com el resumeix el periodista Fabrizio Romano, és contundent: «Volem els 30 milions per l’opció de compra, o el jugador torna i el venem a un altre club».
El club anglès es mostra, a més, relativament satisfet amb la situació actual: considera que és millor que Rashford rendeixi bé a la Liga que en un altre equip de la Premier, i veu el valor del jugador protegit per aquesta clàusula de 30 milions. Es diria, a més, que el negoci per al club anglès és rodó, ja que s’ha estalviat un any de la seva fitxa -elevada-, cobrarà igualment una penalització de cinc milions si el Barça no fa efectiva l’opció de compra, i el podrà revendre mínim per 30 milions o potser per una mica més.
La voluntat de Rashford
Rashford, per la seva banda, ha deixat clar que no vol tornar al United i que desitja romandre «moltes temporades» a Barcelona, cosa que alinea els seus interessos amb els del club català. El Barça, en canvi, continua amb una pressió financera seriosa i busca maneres de reduir la despesa o estendre el préstec, però el United no està disposat a negociar flexibilitat.
Com és sabut, Rashford no va acabar al Barça perquè ho demanés Hansi Flick ni ho recomanés Deco, el director tècnic. És un compromís personal del president Laporta adquirit per un assumpte relacionat amb l’Aràbia Saudita des de la temporada 2024-25 quan va intentar jugar el Barça-Madrid de Lliga a Riad i no a Montjuïc. No és casualitat que el nom d’Arturo Canales hagi aparegut en el context de la negociació com a intermediari actuant a favor de greixar el traspàs com sigui. Arturo Canales és el mateix que Gerard Piqué, el tàndem que va tancar l’acord de la Federació Espanyola de Luis Rubiales amb l’Aràbia Saudita per a l’exportació de la Supercopa d’Espanya.
Com sempre, i malgrat el bla-bla-bla de Laporta i de les seves procacitats electorals sobre la recuperació econòmica del Barça, l’excés de fair play financer per fitxar continua sent un drama estable i consolidat que cap discurs pot evitar ni tampoc la victòria electoral d’un president que, molt probablement, somia –potser resa, fins i tot– que es lesionin Lewandowski, Lamine Yamal, Ferran Torres o Raphinha. No tots alhora, li basta amb un d’ells, no greument, però sí de certa llarga durada. O bé que la solució depengui de renovar Christensen, operar-lo de nou, del que sigui, i així, amb permís de LaLiga per gastar encara més diners que el Barça Laporta genera per fitxar, acabin per cobrar tots els que han de cobrar per la cessió més cara de la història del Barça de Laporta. Els més de 40 milions que ha costat Vítor Roque no compten perquè va ser un traspàs.
