La suma del vot útil, l’antilaportista sense matisos, al del soci lleial i seduït pel canvi flegmàtic, professional i solvent des del punt de vista del rigor econòmic i financer representat per Víctor Font es va quedar molt lluny d’un sorpasso que, certament, mai va semblar amenaçar el continuisme de Joan Laporta.
Guanyador d’unes eleccions per a un quart mandat al qual s’enfronta, com sempre, sense programa ni objectius de futur més enllà d’acabar algun dia l’Spotify Camp Nou, de mantenir viva l’alegria del barcelonisme, l’origen de la qual s’atribueix en exclusiva, i insistir persistentment en haver salvat el club no se sap exactament de què ni de qui. Laporta es va imposar amb un 68,18% dels vots sobre el 29,78% del seu rival, Víctor Font, a qui va doblar en vots. Inapel·lable.
Però, així és aquest neo Barça parit per la figura presidencialista de Laporta a cop d’excessos, de capricis i dels seus inconfessables interessos, un Barça sospitós d’estar deixant rere seu un rastre de corrupció i de tripijocs que, per ara, només és possible intuir a distància, mentre el capdillisme de Laporta s’afiança, s’enroca i s’amaga dins una bombolla rància, molt del passat, al marge d’una societat que des del 1975 presumeix de democràcia i de participació social.
El Barça de Laporta del 2026 en endavant passarà a la història, com els últims dies de Neró o de Napoleó, sota un lideratge absolutista que ja no estarà sotmès a cap control, llei, normativa, estatuts o decrets, ni tan sols a la discreció o les més mínimes formes apropiades, d’educació o de respecte.
També serà el Barça de la terra cremada, arrasat i consumit per una ambició desbocada i exagerada, el Barça de la fi del món per la senzilla i sobirana raó que els socis, amb el seu vot majoritari, hauran escollit i legitimat com a president un personatge posseït per una avarícia malaltissa, per la decadència moral i per la manca de qualsevol sentit de l’ètica.
En el súmmum de l’esperpent, Laporta havia tancat aquesta campanya del cara a cara contra Font, acusant sistemàticament el seu únic rival de mentir, quan ell no ha dit una veritat ni per error des dels seus temps d’agitador contra Núñez a lloms de l’Elefant Blau (1997).
El que ve serà el major espectacle mundial del laportisme, el mai vist, un president amb data de caducitat (el 30 de juny de 2031) que ni ha de donar explicacions dels seus actes a ningú ni tampoc retre comptes als socis, que ja no necessitarà més reeleccions ni assemblees, amo i senyor dels pocs recursos del club que encara no s’ha gastat ni compromès i amb un xec anual de 1.000 milions d’euros per a les seves despeses que li han posat a la butxaca els seus fanàtics votants. En total, 5.000 milions que podrà malgastar al seu caprici.
Però, el soci sabia exactament què votava aquesta vegada, atret i convençut pel relat immaculat d’un mandat les xifres econòmiques reals del qual són alarmants, tràgiques, i al mateix temps invisibles gràcies al filtre d’una premsa venuda i un aparell infal·lible de control de les xarxes socials.
El soci sap que hi són, com sap que Limakva fer trampes, que els avals eren falsos, que la renovació de Messi era un truc, les palanques fum, les assemblees una trampa, l’1:1 una quimera, els comptes manipulats i la tornada a l’Spotify, si algun dia s’acaba, el definitiu final dels abonaments a l’abast de les famílies barcelonistes.
Sorprenent, però cert, que, amb aquest ple coneixement de causa i de la segura sentència de mort del Barça de tota la vida, d’un canvi de model de propietat, és a dir, de perdre-la, un 68,18% dels votants, en les segones eleccions de participació més baixa de la història, 42,34% (només per sobre de les de finals de juliol de 1997 en què Núñez va esclafar Ángel Fernández) hagi preferit lligar el destí del club a la delirant i fervorosa governança de Laporta, precisament en mans de qui menys l’estima i defensa.
El soci, que segueix tenint bon gust per al futbol i que des de fa anys s’identifica orgullosament amb La Masia, ha perdut, en canvi, la capacitat de distingir entre qui realment l’ha convertit en el millor planter de la història del futbol mundial i qui, amb oportunisme, barra, enganys i trampes, se n’aprofita en benefici propi.
