“Killing is wrong”. A Dead Man Walking, el personatge de Susan Sarandon ho diu amb una serenor que desarma. “Matar és incorrecte”. No hi ha gaire marge per a l’ambigüitat moral en aquesta frase. No és una consigna, és una convicció. A Barcelona, la vigília dels premis Goya, l’actriu novaiorquesa es va emocionar agraint el suport d’Espanya a Gaza. Va elogiar públicament Pedro Sánchez per la posició del seu govern davant el conflicte. No era una actriu fent turisme polític. Era una activista coherent amb una trajectòria que sempre ha situat els drets humans al centre del debat.
Celebro que una veu nord-americana amb projecció internacional reconegui que, en aquest moment, el govern espanyol ha fet un gir a l’esquerra en política exterior. Sigui per convicció, per necessitat parlamentària o per una combinació de totes dues coses, Sánchez ha optat per una posició que incomoda Israel i que no segueix mecànicament la pauta de Washington.
I aquí entra el contrast brutal amb Donald Trump. El mateix dia que Sarandon parlava d’humanitat i de drets, Trump decidia bombardejar l’Iran unilateralment. Sense aval de les Nacions Unides. Sense vot previ del Congrés dels Estats Units. Amb la mateixa lògica que ha caracteritzat el seu lideratge: força primer, legitimitat després —si arriba. I a qui gosa dur-li la contrària, com és el cas de Sánchez, el col·loca a la llista negra, i l’amenaça amb la guerra comercial o amb les deu plagues d’Egipte.
Israel, sota el govern de Benjamin Netanyahu, tampoc no ha destacat per buscar consens internacional. La política de fets consumats, la desproporció en l’ús de la força i el menyspreu creixent per les resolucions de l’ONU han erosionat qualsevol pretensió d’exemplaritat democràtica. La seguretat d’un estat no pot convertir-se en coartada permanent per ignorar el dret internacional.
Ara bé, denunciar Trump i Netanyahu no implica absoldre el règim iranià. L’Iran és una teocràcia repressiva que governa des de la por, que persegueix dissidents i que castiga les dones per desafiar normes imposades. Les protestes de dones iranianes retirant-se el vel han estat una de les imatges més valentes del nostre temps. Però cap dels bombardejos de Trump no s’ha decidit pensant en elles. La geopolítica rarament es mou per feminisme.
Aquí és on la coherència moral es posa a prova. Es pot condemnar la repressió iraniana i, alhora, rebutjar la unilateralitat militar nord-americana. Es pot denunciar el terrorisme i, alhora, exigir proporcionalitat i legalitat a Israel. La política internacional no és un partit de futbol amb dues graderies.
Sarandon, amb la seva emoció a Barcelona, recordava que la política també és una qüestió de principis. Que els drets humans no són selectius. Que no depenen de qui sigui l’aliat del moment.
“You get what you settle for”. A Thelma & Louise, Louise ho diu amb una lucidesa brutal: “acabes tenint allò amb què et conformes”. Si ens conformem amb la unilateralitat, amb els bombardejos preventius, amb la impunitat dels aliats i amb la repressió dels adversaris, això és exactament el que tindrem. I si alguna cosa ens ensenya la trajectòria de Sarandon és que no conformar-se també és una forma de coherència política.
