El cost de les obres del nou Spotify Camp Nou ja ha superat els 1.000 milions d’euros, quan encara falta per completar la tercera graderia, revestir les llotjes VIP, la instal·lació de la coberta i els acabats al voltant dels accessos. I res, absolutament res, dels terminis, valoració econòmica, materials, disseny d’estructura i dels mateixos càlculs del finançament, és a dir, els indicadors de l’estat i progrés de les obres directament dependents de Limak va segons el previst.
El panorama actual situa el cost previst de les obres de l’estadi en uns sobrecostos de 300 milions i el consum íntegre, assegurat, del préstec de 1.450 milions canalitzat en el seu dia a través del Fons de Titulització.
Sorprèn extraordinàriament que els candidats tolerin, fins i tot amb indiferència, que Joan Laporta publiqui un llibre titolat Així hem salvat el Barça i que, a més, parlin de fitxar l’anglès Harry Kane (Xavier Vilajoana), construir un nou Palau amb la despesa afegida de compensar el projecte compromès amb altres arquitectes (Víctor Font) i de guanyar diners congelant el preu dels abonaments de l’Estadi un cop acabat (Marc Ciria).
La realitat és, però, d’una precarietat tal que Laporta no sap ni com pagar-li al Manchester United els 30 milions que suposa la compra obligada de Marcus Rashford, perquè això també és una altra mentida i nyap del seu mandat, que resulta igual de car retornar-lo que quedar-se’l.
La monstruositat de la càrrega financera en què s’ha convertit el caprici de Laporta de concedir-li l’obra a Limak creix i creix sense cap fi possible alternatiu que no sigui el d’abocar el club a un canvi de model de propietat que ni tan sols podran decidir els socis el dia que Goldman Sachs decideixi quedar-se el club a canvi de part del deute i revendre’l a un fons privat o a un multimilionari, quecom que ja sembla irreversible i que Laporta intenta ocultar als socis amb successives trampes.
També els candidats, perquè consideren que al soci que vota gairebé no li interessen els comptes, que són avorrits i incomprensibles per a la majoria dels que només esperen tornar a l’estadi i gaudir (o revendre com pensa fer la meitat dels socis) de l’abonament més econòmic d’un club de futbol com el Barça, de primer nivell Champions League.
Ningú els hi diu, però, que votar avui a Laporta és la garantia que perdran aquest dret —adquirit, o no— a menys que vulguin mantenir-lo a un preu mitjà de 3.000 euros per temporada.
Sobre la catàstrofe financera que enfonsarà el club i que tan poc preocupa als candidats, convé recordar que a la documentació enviada als socis abans de l’assemblea de compromissaris d’octubre de 2021, els 1.500 milions es presentaven com l’“estimació de la inversió” del conjunt de l’Espai Barça, sense desglossar tram a tram el préstec, però sí el destí global de la inversió: 900 milions pel futur Camp Nou, 420 milions més pel nou Palau Blaugrana (incloent-hi Petit Palau, pista de gel i aparcament d’autobusos) i 100 milions per la urbanització/Campus; a més de 60 milions pel museu i 20 milions per les inversions vinculades a la MPGM, sumant els 1.500 milions que se sotmetien a autorització de finançament a 35 anys amb 5 anys de carència, a retornar íntegrament amb els ingressos addicionals generats pel mateix Espai Barça (hospitality, ticketing, restauració, patrocini i naming Rights, esdeveniments i nous espais d’explotació), sense cost per al soci ni hipoteca del patrimoni social del club.
Estructura de finançament
Quan es va presentar públicament l’estructura de finançament definitiva de 1.450 milions (abril de 2023) a través del Fons de Titulització, el vicepresident Eduard Romeu va explicar que aquest vehicle financer seria administrat per Intermoney, societat a la qual el Barça cedia els drets de cobrament dels ingressos “incrementals” del nou estadi i que seria el mateix fons qui pagaria als creditors.
La previsió de negoci situava en 347 milions anuals els ingressos del nou Spotify Camp Nou i àrees associades; d’aquests 347 milions, els primers 100 milions se’ls quedaria directament el club, i els 247 milions restants, considerats incrementals, es canalitzarien al Fons de Titulització: uns 94 milions per temporada es destinarien al servei del deute (interessos i amortització de principal) i l’excedent d’aquesta bossa, un cop atesos els pagaments als inversors, tornaria també al club. Aquesta estructura es va presentar com un esquema en què els creditors no podien reclamar pagaments directament al FC Barcelona més enllà dels fluxos del FT, a canvi d’acceptar un tipus d’interès una mica més elevat.
L’abril de 2023 el club va tancar un finançament de 1.450 milions mitjançant vuit emissions de bons i un Fons de Titulització (FT) administrat per Intermoney, amb uns 20 inversors (Goldman Sachs, JP Morgan, etc.) i un tipus d’interès mitjà del voltant del 5,53%.
Segons va detallar aleshores la direcció econòmica de la directiva, d’aquests 1.450 milions, uns 1.071 milions es destinarien a l’obra de l’Spotify Camp Nou (incloent-hi uns 180 milions ja avançats per Johan Cruyff, enderroc del Mini i treballs previs), 200 milions es reservaven per a contingències (sobrecostos, retards, garanties) i 179 milions s’imputaven ja com a costos financers del mateix crèdit dins de l’estructura.
Eduard Romeu va quantificar públicament el cost total de l’operació (principal més interessos) en uns 2.820 milions, calculat com 94 milions anuals de servei de deute durant 30 anys després dels cinc anys de carència.
És a dir, la resta de l’Espai Barça ja havia desaparegut del mapa i els 1.450 milions de finançament a llarg termini implicaven aproximadament 1.370 milions addicionals d’interessos i despeses financeres associades al llarg de la vida del préstec. Molt per sobre del que el soci podia intuir en votar un “límit de crèdit” de 1.500 milions entès sobretot com a cost d’obra. En el pla sotmès als socis, el calendari preveia acabar el Nou Camp Nou cap a finals de 2025, el Palau Blaugrana el 2026 i el Campus el 2027. Tot era fals.
A més, a causa de la combinació d’inflació de costos de construcció, complexitat tècnica de les obres i la necessitat de jugar a Montjuïc, l’impacte econòmic indirecte (pèrdua d’ingressos ordinaris durant les temporades a l’Estadi Olímpic) respecte al relat de 2021, que se centrava en l’“autofinançament” estricta sense detallar aquests efectes col·laterals, ha augmentat, així com la pressió per tornar una part del principal de més de 400 milions a partir del 2028.
En conjunt, es pot dir que les principals desviacions entre el pressupost presentat i la realitat fins al 2026 no estan tant en el nominal dels 1.450 milions de crèdit com en el veritable cost financer total, la part del crèdit destinada a interessos i contingències, el calendari efectiu d’obres i la postergació del Palau, i la intensitat de l’afectació dels futurs ingressos del Camp Nou a través del Fons de Titulització.
Maniobres de Laporta
Per evitar la transcendència i gravetat d’aquesta enorme farsa i ruïna econòmica, Laporta va fer dues maniobres destacables durant l’estiu passat. D’una banda, en l’exercici 2024‑25 l’Espai Barça Fons de Titulització va deixar de consolidar-se en els comptes del grup Barça de manera que el deute específic del projecte va passar a considerar-se completament extern i ja no figura com a passiu financer directe del club, sinó com a compromís indirecte lligat als drets de cobrament cedits (ingressos de l’estadi).
L’efecte enganyós va ser el de netejar en aparença el balanç ordinari, traslladant el gruix del deute de l’Espai Barça al Fons de Titulització (EBFT) —invisible als socis— i un “aprimament” del passiu en 626,9 milions. El que ha quedat igualment és un deute ordinari de més de 2.000 milions, a més de la de l’Spotify i sense comptar l’Espai Barça que està per finançar amb un altre préstec futur mai per sota d’altres 500 milions.
D’altra banda, Laporta va signar amb inversors del crèdit i dels bons una reprogramació dels grans venciments previstos fins al 2028 (al voltant de 600 milions) per ampliar-los fins al 2032, cosa que en la pràctica amplia la “carència de capital” efectiva fins després del següent període de mandat de Laporta encara que els interessos segueixen meritant-se i cobrant-se a través del FT.
Aquesta reducció no significa que el risc desaparegui: la mateixa anàlisi detalla que, a aquesta data, el FT acumula 788,94 milions de drets futurs sobre ingressos de l’Spotify Camp Nou i 137,97 milions addicionals de compromisos que el Barça haurà d’atendre via el mateix mecanisme del fons, és a dir, un compromís econòmic agregat de 926,91 milions lligat al projecte tot i estar fora del balanç consolidat.
Tot i que es va ampliar aquesta finestra sense devolució massiva del principal, el cost dels diners no s’atura. Segons la memòria 2024 del Fons de Titulització ja es xifren en 132,4 milions els interessos meritats (46,9 milions el 2023 i 85,5 milions el 2024) abans d’haver amortitzat ni un sol euro de capital.
A més d’aquests interessos, el mateix FT ha hagut de suportar despeses d’estructura i cobertures financeres que han portat a un marge d’interessos negatius de –65,01 milions el 2024 i unes pèrdues acumulades en el vehicle de 151,65 milions entre 2023 i 2024, dèficits que el Barça haurà de regularitzar quan l’estadi estigui plenament operatiu.
L’esquema encara descansa en el fet que el nou Camp Nou generarà uns 360–370 milions anuals, dels quals uns 247 milions es canalitzen al FT: aproximadament 94 milions al servei del deute (interessos + amortització) i la resta (uns 150 milions) de tornada al club que és el que ja generava el Barça abans de les obres.
Un desastre sobrevingut perquè Laporta ja ha consumit part d’aquests beneficis de futur cedint l’explotació de la restauració, hospitality o drets televisius.
En desplaçar la devolució de capital cap al 2032 i més enllà, es guanya oxigen a la segona meitat de la dècada del 2020, però s’allarga el període durant el qual el gruix dels ingressos incrementals de l’estadi queda pignorat al FT, cosa que limita la capacitat del club per utilitzar aquest cash-flow per a altres necessitats irrenunciables, com reduir deute ordinario la inversió esportiva.
La separació comptable millora la foto de solvència als ulls de l’aficionat, de LaLiga i d’alguns indicadors estàndard de deute/EBITDA, però a costa d’una menor transparència: bona part del risc real de l’Espai Barça passa llegir-se els comptes del FT (CNMV) i en notes explicatives, no al balanç principal del club.
Diverses anàlisis externes adverteixen que, tot i que l’operació “aclareix” el mandat de Laporta, incrementa el risc de sostenibilitat a llarg termini: l’estructura de deute és molt exigent amb la capacitat de l’estadi per complir les projeccions d’ingressos i deixa el club exposat a shocks (esportius o macroeconòmics) durant diverses dècades, ara amb un horitzó d’amortització que s’estira fins al 2050.
Mai el vot ha estat més transcendent per a la supervivència del Barça com una institució històricament nascuda i governada durant 126 anys sota un model de propietat compartida per socis que si reelegeixen Laporta deixaran de ser-ho. La paradoxa és aquí, per desgràcia sota l’actitud contemplativa i còmplice dels quatre candidats.
