La vida blaugrana i els seus personatges donen voltes inexplicables, alguns de manera histriònica i desconcertantment sospitosa com és el cas de Marc Duch, que va ser portaveu i galvanitzador del vot de censura contra Josep Maria Bartomeu el 2020.
Duch va jugar, explícitament, el paper de comissionat de les forces sobiranistes del moment, beneït per la plaça de Sant Jaume i en nom i representació de la sòlida i no menys organitzada aliança teixida entre el poder polític independentista electe, tant dominant com entremès i controlador, juntament amb el suport de l’ANC i d’Òmnium, entitats socials que van posar al servei de la causa, és a dir, la de derrocar Bartomeu i deixar el camí expedit a Víctor Font o Joan Laporta, el seu cens, arrelament social i la urgent determinació d’instaurar un republicanisme que a l’hora de la veritat va resultar ser més façana que altra cosa.
Era un “ara o mai” que, en la dimensió blaugrana, clamava venjança per la negativa de Bartomeu a negar-se que el FC Barcelona liderés la revolta del 1-O a favor de la independència.
Més enllà que si el Barça s’hagués negat a jugar aquell dia contra Las Palmas, l’endemà LaLiga, la RFEF i la UEFA haurien sancionat amb el màxim rigor el club i els millors futbolistes del món se n’haurien anat per sempre, Marc Duch va ser l’escollit per dirigir aquella maniobra fanatitzada del vot de censura que vessava venjança, odi i ressentiment.
El mateix Govern de la Generalitat va assestar-li a Bartomeu el cop definitiu obligant a celebrar la votació oberta i al Camp Nou en un diumenge (1 de novembre) en què, expressament i a causa de la Covid, la mateixa Generalitat havia prohibit els desplaçaments entre municipis i les trobades socials de qualsevol mena, incloses les familiars.
Portaveu al vot de censura a Bartomeu
Duch, encara que no va ser el signant del vot doncs qui ho va fer va ser el personatge infame i impresentable de Jordi Farrés, va ser qui va portar la veu cantant amb un discurs molt agressiu contra Bartomeu. Va parlar de “desgovern” i va afirmar que “el Barça és avui el Corral de la Pacheca, no mana ningú i qui mana no sap manar. Bartomeu és el pitjor president de la història. El cúmul d’errors d’aquesta junta és brutal i descomunal. Fa cinc anys que no n’encerten ni una. Aquest vot és la guinda gegant, enorme, dramàtica d’un cicle terrorífic pel Barça. El fet més greu de l’etapa Bartomeu ha estat la condemna per delicte fiscal en el cas Neymar”.
Duch va repetir reiteradament que el Barça es va convertir en la primera gran entitat esportiva condemnada per delicte fiscal a Espanya i que la directiva va traslladar la responsabilitat al club mitjançant un pacte amb la Fiscalia.
En aquests mateixos termes dirigia missatges directes al soci i demanava “no dubtar” a l’hora de signar, recordant que no era “una simple signatura”, sinó un pas per evitar “hipotecar el club” i posar límit a una dinàmica que qualificava de molt perjudicial per al Barça.
El resultat vas ser de més de 20.000 signatures presentades contra la continuïtat de Bartomeu i una promesa pública: “Jo no estaré en cap candidatura”. De manera mentidera, Duch es va incorporar de seguida a les files de Víctor Font com a futur vicepresident social sense que la seva figura aportés cap plus de vots, de la mateixa manera que Jordi Farrés no va ser capaç ni de reunir els avals de la seva família per intentar ser candidat. D’on van sortir els 20.000 avals del vot de censura? És fàcilment deduïble. En cap cas del tiratge ni del carisma de Jordi Farrés o Marc Duch.
En les últimes setmanes, Víctor Font s’ha desfet d’aquest llast en què s’ha convertit Marc Duch i l’ha endossat a Marc Ciria, que ja va demostrar la seva escassa perícia i capacitat de convocatòria fracassant estrepitosament en la temptativa de reunir signatures per presentar una proposta social a la darrera assemblea.
Ciria també s’ha deixat la veu al llarg del mandat en defensa de la figura de Laporta, a qui repetidament ha descrit com l’únic capaç de treure el Barça del pou. Després s’ha posicionat, tot i que sense acritud, en el pol oposat i, ara que ja s’ha demostrat que des del punt de vista econòmic, patrimonial i financer el Barça està molt pitjor que el 2021, prefereix mirar cap a una altra banda.
Ell mateix i Marc Duch subscriuen una candidatura, Moviment 42, que, asseguren, “no busca culpables en el passat, sinó que mira cap endavant per activar solucions reals. No venim a queixar-nos, sinó a proposar. No venim a criticar, sinó a donar resposta. Al Moviment 42 venim a sumar per transformar. Sempre amb honestedat, transparència i responsabilitat”. Increïble gir cap a un relat de submissió i admiració laportistes.
Per mèrits propis, Moviment 42 ja és coneguda com la candidatura Periscopi, finalment encapçalada per un Marc Ciria que ja se sap derrotat, que confia erròniament que Marc Duch arrossegui unes masses que en realitat mai va atraure ell en el vot de censura i que només aspira a fer que, arribat el moment, pugui garrapatejar en algun projecte amb possibilitats.
I si guanya el continuisme, com ja els va passar a tots dos després del 7 de març de 2021, Laporta els deixarà igualment tirats a la vorera. No els necessita per a res ni a ells ni al seu submarí batejat com Moviment 42, símbol de projecció, però, de l’immobilisme i de la tolerància de les atrocitats del laportisme.
